Al setembre del 2016, el govern de la Generalitat es va comprometre a cedir els habitatges intestats a entitats socials per tal de pal·liar la crisis habitacional a Catalunya. Així va sortir a premsa, es va formalitzar amb el tercer sector, i fins i tot s’hi va comprometre l’ex- Consellera de governació, administracions públiques i habitatge, Meritxell Borràs, en una reunió amb el Grup Promotor de la Iniciativa Legislativa Popular d’habitatge i pobresa energètica.

No obstant, el passat  2 de maig la Generalitat va publicar l’anunci d’una subhasta pública de 47 immobles procedents d’herències intestades, que representen 2 edificis sencers i 25 habitatges. La subhasta a dia d’avui segueix vigent. Per això, des de l’Observatori DESC considerem que la venta d’immobles està injustificada i és inadmissible quan, només a Barcelona, hi ha 36.000 sol·licitants d’habitatge públic i 10 desnonaments diaris. Diversos col·lectius com Resistim al Gòtic i el Sindicat de Barri de Poblesec han denunciat aquesta situació per intentar aturar les subhastes.

Les denúncies contra la subhasta de la Generalitat coincideixen amb la recent sentència del Jutjat Contenciós Administratiu de Madrid en que es deixa sense efectes l’adjudicació i la venta de 2.935 habitatges entre el Instituto de Vivienda de Madrid (IVIMA) i un fons voltor, Azora Gestión S.A, al 2013. En la resolució es posa de manifest la falta de justificació de la subhasta atenent a que la funció principal de IVIMA és la promoció i l’aprofitament de l’habitatge públic a Madrid. Així doncs, la venta de la major part dels seus immobles no estaria justificada al ser contrària a la seva tasca principal, garantir habitatge digne i assequible a les persones que més ho necessiten. Així ho ha denunciat fins i tot el Comitè DESC de Nacions Unides en el seu dictamen de juny de 2016. Aquest raonament permet dibuixar paral·lelismes amb el cas de la subhasta publicada per la Generalitat, doncs aquesta ostenta competència en matèria d’habitatge i, per tant, la venta d’immobles en el context d’una crisi d’habitatge aniria en contra dels seus deures i, sobretot, en contra del dret a l’habitatge dels seus ciutadans.