Vanesa Valiño, directora de l'Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC)
elperiódico.cat Divendres, 4 d'octubre del 2013

El 1986 les Nacions Unides va instaurar la celebració del Dia Mundial de l'Hàbitat. En un moment caracteritzat per la urbanització del planeta i les migracions del camp a la ciutat, el Dia Mundial de l'Hàbitat consagrava la necessitat d'atendre el dret a una vivenda digna en un sentit ampli. Una concepció bastant extensa per superar l'accés a un sostre i quatre parets. Es tractava, doncs, d'avançar en la promoció del dret a la ciutat. És a dir, de reivindicar vivendes dignes des d'on accedir a llocs de treball en condicions i a centres educatius de qualitat, tot això disfrutant del nivell més alt de salut possible i sense renunciar a la participació en la gestió de la ciutat.

La promoció del Dia Mundial de l'Hàbitat es va identificar en un primer moment amb reivindicacions més pròpies dels països del sud, com l'accés a la terra i la millora de faveles, viles i barris d'autoconstrucció. La crisi econòmica global i en particular l'esclada de la bombolla immobiliària a Espanya obliguen a replantejar les coses. L'augment sense precedents dels desallotjaments per motius econòmics, l'amuntegament de famílies empobrides en habitacions subarrendades en pisos compartits, i en general l'absència de polítiques efectives de lluita contra l'exclusió habitacional configuren una situació de verdadera emergència habitacional.

Des de l'inici de la crisi a finals del 2007 han tingut lloc prop de 400.000 execucions hipotecàries. El Col·legi de Registradors de la Propietat informava recentment que només durant el 2012 més de 3.200 famílies van perdre la casa, l'única que tenien, i el que és pitjor, moltes d'elles no només perdien la casa, sinó que a sobre continuaven endeutades de per vida. A les grans ciutats, no obstant, la problemàtica més punyent en l'actualitat té a veure amb les dificultats de les famílies per afrontar el pagament del lloguer. Així, només a Barcelona, segons dades del deganat del jutjat de la ciutat, al llarg del 2012 van tenir lloc 3.267 desnonaments per impagament del lloguer. És veritat que en aquest cas no s'arrosseguen deutes impagables. És veritat també, no obstant, que en la mesura que no hi ha un parc de vivendes públic on allotjar-se aquestes famílies, les persones afectades han de suportar condicions d'extrema vulnerabilitat habitacional. Organitzacions com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca han denunciat la reaparició de fenòmens d'altres èpoques, com ara famílies amb nens obligades a amuntegar-se en cases de familiars i amics, en el millor dels casos, o bé directament malvivint en pensions facilitades per les administracions públiques.

Paradoxalment, malgrat el llarg recorregut de la crisi, les polítiques públiques orientades a fer efectiu el dret a la vivenda segueixen partint del patró anterior a l'esclat de la bombolla. És a dir, continuen dirigint-se a persones amb certa capacitat adquisitiva que pateixen dificultats puntuals per pagar la vivenda. La veritat, no obstant, és que cada vegada són més les llars on tots els membres estan en atur, i res apunta que la situació hagi de millorar en el curt termini. En concret, a Catalunya, l'Enquesta de Població Activa parla de 267.000 famílies on cap dels membres té feina, un 45 % de les quals no reben cap prestació de les administracions públiques.

En aquest context, és urgent recordar als poders públics les seves obligacions en matèria de vivenda i hàbitat. Aquest dilluns, 7 d'octubre, el Dia Mundial de l'Hàbitat, constitueix una oportunitat per reivindicar la necessitat de mesures excepcionals a l'altura d'una situació d'emergència. Parar els desnonaments per motius econòmics, consagrar la dació en pagament retroactiva, i possibilitar l'accés de les famílies empobrides als pisos buits en mans d'entitats financeres rescatades amb diner públic constitueixen, en realitat, mesures de mínims per posar fil a l'agulla en el dret de tots i totes a una vivenda digna.