L’objectiu d’aquesta comunicació és informar respecte les respostes estatals en matèria d’habitatge ocorregudes durant l’any 2007, ja en el marc d’un crisi econòmica que afecta, en primera instància, al sector de la construcció. Bàsicament, la resposta del Gobern Central es centra en les següents actuacions.

 

1. Impuls al règim de lloguer a través de subvencions a col·lectius específics, ajudes a propietaris, agilitació dels processos de desnonament, i actuacions contra l'assetjament immobiliari.

 

En primer lloc, l’impuls al lloguer s'està promovent bàsicament a partir d’ajuts monetaris a joves de fins a 30 anys. Aquestes ajudes –insuficients si no s’acompanyen de controls sobre el mercat del lloguer i de mesures a favor de la seguretat jurídica en la tinència – deixen fora altres grups en especial situació de vulnerabilitat, com les persones grans o la població immigrada, a més d’establir requisits de difícil acompliment.

 

En segon terme, la promoció del lloguer es realitza a través d’ajuts als propietaris, dirigides a estimular el lloguer dels més de 3 milions d’habitatges desocupats. A setembre de 2007 es va modificar el Pla Estatal de l’Habitatge per permetre l’obtenció de fins a 6.000 Euros per habitatge buit amb l’únic requisit de que es posi a lloguer. Aquesta prestació, no subjecta a l'acompliment de deures com la rehabilitació, constitueix una forma de subvencionar a sectors no prioritaris, i premiar un ús antisocial de la propietat com és l’abandonament de béns immobles

 

En tercer lloc, els ajuts programats relatius al lloguer s’han acompanyat de l'agilitació del procés de desnonament. La introducció del “desallotjament expres” significa la creació de jutjats específics i, en general, una reducció de les garanties processals dels inquilins.

Finalment, davant del fenomen de l'assajament immobiliari contra inquilins de renda antiga, el govern central ha habilitat una línia d’atenció telefònica. L’experiència de les nombroses oficines públiques “anti-moobing” és que, mentre l’habitatge es segueixi considerant un bé de negoci i d’inversió, i no existeixin sancions exemplars contra els culpables, el fenomen del assajament seguira expandint-se.

 

2. La generació d’habitatge públic esta centrada en la promoció d’habitatges de nova construcció majoritàriament en règim de propietat privada i en nous desenvolupaments urbans. Les últimes declaracions del govern han anunciat la construcció d’un milió i mig de VPO. No obstant, en un context com l’espanyol, la garantia d’habitatge social assequible no pot confiar-se principalment en la construcció de VPO en règim de compra. L’existència d’habitatge social ha d’orientar-se a la mobilització d’habitatge buit, a la rehabilitació i a la recerca de noves formes de tinència que garanteixin seguretat i despeses suportables, com el lloguer social, la cessió d’ús o l’usdefruit.

D’altra forma, la política d’habitatge seguirà supeditada al creixement econòmic abans que a la satisfacció de les necessitats habitacionals de la població.

 

3. La tercera actuació ha consistit en la reforma del mercat hipotecari. Així, amb l’objectiu de prevenir l’impacte de les turbulències financeres, a desembre de 2007, fou aprovada la modificació de la Llei 2/1981 de Regulació del Mercat Hipotecari.

 

La modificació del mercat hipotecari va suposar la oportunitat d’obligar a les entitats financeres a assumir part de la seva culpa en el sobre endeutament de les famílies i evitar els abusos envers els consumidors en la contractació hipotecària. No obstant, la norma aprovada no s’orienta a esmenar l’impacte de la crisi sobre les famílies, sinó a dotar a les entitats de crèdit de nous instruments. Així es dóna carta blanca a les entitats financeres per prosseguir amb la seva escalada de productes hipotecaris sense una regulació profunda.

 

En conclusió, el nucli dur de les respostes estatals a la crisi habitacional s’ha caracteritzat per les ajudes a promotors, propietaris i entitats de crèdit. Sens perjudici d’algunes reformes garantistes, la política d’habitatge no estableix suficients controls sobre el mercat immobiliari, ni sobre els usos antisocials del dret de propietat com l'incompliment injustificat dels deures de rehabilitació o l’abandonament d'immobles.