David Casassas, Observatori DESC i Xarxa Renda Bàsica

L’actual crisi econòmica i social, efecte i cúspide del gir neoliberal que el capitalisme ve realitzant des de mitjans de la dècada de 1970, està deixant rere seu un paisatge desolador: a la massiva destrucció de llocs de treball, que implica un increment espectacular del risc de pobresa i exclusió per a la gran majoria, a més cal sumar-hi l’intent de demolició de les institucions bàsiques de l’Estat del Benestar, el que ha d’entendre’s com part d’un atac, de tot punt polític, a les condicions de vida del conjunt de les classes populars, unes classes populars que, per això, veuen minvats el seu marge de maniobra i la seva capacitat de decisió a l’hora de formar i desenvolupar projectes de vida lliures i autònoms.

Tot aquest escenari ve acompanyat també de canvis profunds en els mercats de treball i en les polítiques públiques tradicionalment vinculades al seu funcionament. Durant els anys de vigència del pacte social de postguerra, s’entenia que la garantia dels ingressos de les llars venia donada per la garantia de treball (masculí, per descomptat), que (es suposava que) no faltava; i quan el treball faltava, entraven en funcionament polítiques de garantia de rendes i formació ocupacional que (es suposava que) conduïen a la reinserció sociolaboral de les persones conjunturalment excloses. Avui aquest vell consens ha quedat fet miques: la presència de més de sis milions de persones aturades en el Regne d’Espanya – més de 900.000 a Catalunya, on, a més, es troben 267.000 llars en les quals cap dels seus membres té feina- i el creixement galopant de la precarietat posen de manifest la dificultat de que els actuals mercats de treball, sota les actuals regles del joc, absorbeixin el conjunt de la població i ofereixin unes condicions de vida elementalment dignes.

Per si fos poc, els vells mecanismes pel sosteniment de les rendes de les llars –fonamentalment, les rendes mínimes d’inserció (RMI) gestionades per les comunitats autònomes del Regne d’Espanya- han anat degenerant fins a convertir-se en vertaderes caricatures de si mateixes: si abans fracassaven en l’empeny d’ajudar a pujar al conjunt de la població exclosa a una existència digna – els índexs de cobertura eren molt escassos i les tremendes condicionalitats que implicaven es convertien en doloroses fonts d’estigmatització i de control social-, avui s’han transformat en programes residuals tocats de mort pel pas de la tisorada neoliberal – només cal recordar, per exemple, la mutilació patida per la RMI catalana l’estiu de 2011: pel 2012, es va destinar un 27% menys dels exànimes recursos previstos per aquest programa al 2011.

En aquest context, l’aparició d’una Iniciativa Legislativa Popular per una Renda Garantida Ciutadana (RGC) no pot sinó ser motiu de celebració i d’activació política. Reconeguda per l’article 24.3 de l’Estatut d’Autonomia votat a Catalunya en el referèndum de 2006, la RGC aspira a garantitzar una prestació econòmica a tota persona que compti amb uns ingressos inferiors al llindar de la pobresa. En concret, i d’acord amb les dades presents en el Projecte de Llei, la seva aprovació permetria que totes les persones residents a Catalunya tinguessin uns ingressos econòmics com a mínim de 664 euros mensuals, fet que permetria acabar amb les causes econòmiques de la pobresa.

Cal destacar en aquest punt que, a diferència de la RMI que hem conegut, la RGC es percebria sense necessitat de contraprestacions vinculades a programes de (suposada) inserció sociolaboral. L’única condició per a que una persona percebi la RGC es que compti amb ingressos inferiors al llindar dels 664 euros. I això no és cap menudesa, ja que suposa el reconeixement de que la carència d’ingressos és incompatible amb el desenvolupament d’una vida digna i lliure, i constitueix la reivindicació de que les institucions públiques, que haurien de brindar-se al conjunt de la ciutadania, asseguren la percepció d’aquests ingressos per part de totes les persones legalment residents a Catalunya. Per tant la necessitat de recolzar la ILP i de dur-la a tots els racons de la nostra societat, donant-la a conèixer per enfortir i oferir nous arguments al clamor popular, profundament democràtic i democratitzador, que la ILP per la dació en pagament ha aconseguit ja encaminar.

No obstant convé recordar aquí que la democràcia no admet condicions. Tampoc en el camp de les polítiques de rendes. Si la ILP per una RGC resulta políticament atractiva, és perquè, a més de fer front a una real situació d’emergència social, pot ser vista com un pas més vers la instauració d’una Renda Bàsica plenament universal i incondicional. Si del que es tracta és de democratitzar les relacions socials; si del que es tracta és de capacitar als individus i als grups per imaginar i desplegar vides vivibles en condicions de llibertat; si del que es tracta és de tot això, és necessari atorgar incondicionalment – és a dir, “d’entrada”, “a l’inici” de la nostra interacció amb els altres, no quan hem caigut ja en una situació de pobresa, vulnerabilitat i dependència – conjunts de recursos materials i immaterials que ens facin autònoms, que ens permetin refusar allò que avui se’ns imposa per assajar el que realment desitgem per les nostres vides.

És cert que, com s’ha vist, la RGC relaxa considerablement les condicionalitats vinculades a les RMI tradicionals. Tanmateix la RGC segueix sent una política assistencial que només entra en acció un cop que podem demostrar que acomplim una condició: la de ser pobres. Així els subsidis condicionats a la pobresa porten de la mà importants problemes “tècnics” que convé no eludir: requereixen exàmens de recursos altament costosos per l’administració, estigmatitzen a les persones perceptores i enfonsen a àmplies capes de la població en la trampa de la pobresa: en ser condicionats, aquests subsidis poden desincentivar la realització de treball remunerat, ja que implicaria pèrdua de la dotació – en canvi, amb una Renda Bàsica plenament incondicional, el subsidi no constitueix un sostre, sinó un terra a partir del qual es poden acumular altres fonts de renda-.

Però si cal anar més enllà d'allò que un subsidi condicionat com la RGC ofereix, és per raons de caire profundament “polític” encara més importants. Quan la política pública adquireix un format condicional, com en el cas de la RGC, “iniciem” les nostres relacions amb els altres en condicions de despossessió material, per tant en cap cas podem plantejar-nos sortejar el status quo vigent: senzillament, ens veiem obligats a viure en ell i, en cas de sortir especialment mal parats d’aquesta interacció ineluctable amb aquest status quo – per exemple, amb els hostils mercats de treball actuals-, ens veiem assistits ex-post per les agències públiques que tracten d’administrar cures pal·liatives.

En canvi, amb polítiques universals i incondicionals com la Renda Bàsica –i no només: podríem citar també un ampli paquet de mesures en espècie totalment complementari a la Renda Bàsica -, la situació és diametralment oposada. En aquest cas, les institucions públiques s’encarreguen d’atorgar-nos ex-ante un conjunt de recursos que garantitzen la nostra existència en condicions de dignitat, i que, d’aquesta manera, contradiuen la dinàmica desposseïdora que el capitalisme ha mostrat sempre. A partir d’aleshores, gaudim d’un augment del poder de negociació – en l’esfera productiva, en la reproductiva, etc- que ens habilita per sortejar i fins i tot subvertir el status quo en qüestió, i per construir camins productius i vitals vertaderament nostres. D’aquí el potencial emancipador d’una Renda Bàsica plenament incondicional. I per tant, que comenci a ser un lloc comú entre els moviments socials i polítics actuals, en tant ens referim a ella com a peça clau – no única, és clar- per la democratització de tota la vida econòmica i social.

Dit això, la ILP per la RGC ha vingut per quedar-se. Així com per a que la fem arribar tan lluny com tots i totes siguem capaces de fer-la arribar. 50.000 signatures són poques. Necessitem moltes més per tornar a afirmar a ple pulmó que a qui volem rescatar és a les persones. Que una societat que es preui de ser-ho no pot funcionar amb la majoria de la seva població a la cuneta de la precarietat, la pobresa i l’exclusió, o sota l’amenaça de lliscar cap a ella. 50.000 signatures, doncs, són poques. Tant de bó, això sí, la ILP per la RGC permeti aprofundir en el debat i en el camí vers respostes plenament universals i incondicionals a la qüestió dels fonaments materials de la llibertat i la democràcia. La Renda Bàsica té en aquest punt molt per oferir.