La Relatora Especial per un Habitatge Adequat de Nacions Unides, Leilani Farha, ha publicat un nou informe titulat “L’accés a la justícia per a la defensa del dret a l’habitatge”.

La idea central de l’informe rau en que l’accés a la justícia per a la defensa del dret a l’habitatge és inseparable del mateix dret. S’estima que actualment 1.800 milions de persones no compten amb un habitatge adequat, el 25% de la població mundial urbana del món viu en assentaments il·legals i tant les persones sense llar com els desallotjaments forçosos estan augmentant en quasi tots els països. L'article 8 de la Declaració Universal dels Drets Humans afirma que “tota persona té dret a un recurs efectiu davant els tribunals nacionals competents que l'empari contra actes que violin els drets fonamentals reconeguts per la Constitució o les lleis”. Però, tot i els avenços històrics produïts en els darrers anys tant a escala internacional, nacional com local, aquesta violació dels drets constitueix no només un fracàs dels programes d’habitatge sinó també de l'administració de la justícia.

La Relatora suggereix com la crisi de l’habitatge arrela els seus inicis en una crisi del mateix accés a la justícia, ja que, sense aquest accés, l’habitatge no es pot entendre ni tractar adequadament com a un dret humà irrenunciable. Convé subratllar com els Estats no han aconseguit materialitzar progressivament aquest dret i han impulsat els desallotjaments forçosos, han criminalitzat a les persones sense llar, que habiten en habitatges il·legals o en condicions de vida inacceptables i que totes tenen una característica comuna: no tenen on per reivindicar el seu dret a l’habitatge. Per la qual cosa, es treballa sobre la següent qüestió: A on recórrer per reivindicar el nostre dret a l’habitatge? Pregunta que ha de ser resposta en el context de l’ordenament jurídic concret de cada Estat, ja que s’ha de poder determinar la millor forma de garantir l’accés a la justícia respecte als diversos components del dret a l’habitatge.

La proliferació dels desallotjaments forçosos, l’incompliment de les ordres judicials, dels principis de l’estat del dret i la criminalització de les persones sense llar ha portat a vulnerar els seus drets i a no reconèixer ni tractar a aquestes persones com a la resta de ciutadans. Estem parlant de la perpetuació d’una jerarquia de drets humans on es manifesta una clara situació de discriminació. Les víctimes de les violacions de dret a un habitatge digne figuren entre els grups més marginats de la societat. S'enfronten a diferents obstacles com: l'analfabetisme, l’educació, la pobresa, la discriminació així com l’accés a representants legals. A més a més, les barreres lingüístiques, culturals i religioses revesteixen especial gravetat en les minories ètniques, els pobles indígenes, els migrants i en gran mesura, en les persones amb discapacitat i els infants. Així com les dones s’enfronten també a múltiples barreres sistemàtiques per accedir a la justícia, obstacles que inclouen els estereotips de gènere o lleis discriminatòries.

Cal recordar que quan es parla de l’accés a la justícia no consisteix en demandes d’un habitatge proporcionat per l’Estat, sinó en reconèixer la dignitat inherent i la igualtat dels drets a aquells mencionats anteriorment, els quals se’ls ha vist el dret de l’habitatge vulnerat. Actualment l’accés a la justícia ha quedat desplaçat i limitat a respondre davant l’amenaça de desallotjaments o per la recerca de solucions després de causar danys irreparables en les persones afectades. Per aquest motiu, el principi d’accés a la justícia hauria de poder exigir una avaluació de les mesures adoptades per fer efectiu aquest dret, en el context tant de la capacitat de l’Estat vers l’habitatge com de les realitats viscudes que es presenten mitjançant les reivindicacions dels drets. Això no obstant, cal fer una especial referència al creixement del suport mundial d’espais on reivindicar el dret a l’habitatge i el compromís amb el dret a l’habitatge de moviments socials, alcaldies de certes ciutats i el cada cop més elevat nombre de governs que s’estan vivint en els darrers anys.

En referència a l’àmbit jurídic, tal com la Relatora sosté, s’ha de refusar la desfasada divisió del dret de l’habitatge en components justiciables o no justiciables, en drets positius o negatius. Assenyala deu principis normatius claus que s’han de poder respectar per a garantir que tots els components del dret a l’habitatge puguin ser objecte de recursos efectius. En aquest sentit, les institucions nacionals de drets humans (com el Defensor del Poble o Síndics de Greuges) tenen una clara responsabilitat i un paper fonamental a exercir en la promoció i accés a la justícia per la defensa del dret a l’habitatge. Han de poder eliminar i examinar les esferes on els Estats incompleixen les obligacions respecte a l’accés a més de supervisar l’acompliment progressiu de l’efectivitat del dret. Paper de gran importància a causa de la desregularització i privatització generalitzada de l’habitatge i la inversió sense precedents per part d’empreses de capital privat.

Tanmateix, quan els Estats no compten amb el reconeixement constitucional exprés del dret a l’habitatge, l’accés a la justícia ha de poder aconseguir-se mitjançant el reconeixement de la seva interdependència i indivisibilitat en relació a les persones. Sobretot en l’àmbit local, és important velar també pels sistemes de justícia informal per a complementar el paper dels tribunals en matèria d’accés a la justícia per la defensa del dret a l’habitatge. Els sistemes informals poden ser culturals i socialment menys amenaçadors, més oportuns i eficaços en funció dels costos, poden gaudir d’un major grau de legitimitat social i de confiança entre els qui reivindiquen els seus drets. Un clar exemple és la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), moviment social que s’organitza per aturar els desallotjaments i garantir l’accés a habitatges alternatius a Espanya, país amb un elevat nombre de desnonaments cada mes.

Per concloure, l’assoliment de l’accés a la justícia per la defensa del dret a l’habitatge segueix sent una tasca inacabada. S’ha de construir des de la base i ha de començar amb els individus, grups i comunitats que, reconeixent que les seves circumstàncies constitueixen una violació del dret a l’habitatge, articulin una demanda en el marc dels drets humans. Aquests demandants han de comptar amb el suport de les seves comunitats, organitzacions de drets humans i altres entitats per aconseguir que prosperin les demandes, juntament amb la seguretat de poder disposar de recursos eficaços i de plena aplicació de la causa.