L’advocada Isabel Elbal és coneguda a Catalunya per haver participat en la defensa d’alguns dels exiliats, a més de les diferents causes obertes que tenia l’ex-president de la Generalitat Quim Torra. Però el seu passat com a penalista també té experiència en la defensa dels drets fonamentals dels emigrants. Va participar en el cas de la matança del Tarajal com a representant de l’Observatori DESC, que actuava d’acusació particular. Un cas que tothom ha recordat arran de les imatges de la tanca de Melilla. Parlem amb ella sobre els paral·lelismes dels dos casos i sobre la causa de Pablo Llarena contra Carles Puigdemont al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

—Suposo que el cas del Tarajal us va venir al cap quan us vau assabentar de la tragèdia a la tanca de Melilla. Quins paral·lelismes hi observeu?
—Ambdós casos formen part de la mateixa política antiimmigració absolutament violenta i que prescindeix dels drets humans. El missatge polític i la justificació que s’esgrimeix per a donar aquest tracte als emigrants són els mateixos: és un assalt violent. En el cas del Tarajal, en les imatges que vam poder tenir vam veure que havia estat la policia, qui havia emprat la violència i havia disparat bales de goma i material antidisturbis contra persones que nedaven. I allò no tenia res a veure amb un assalt violent. En aquest cas, ens diuen que és un assalt en massa i que hi ha màfies darrere. Tot, per a justificar la violència utilitzada contra les víctimes. La sensació que han estat tractats de manera inhumana és la mateixa.

—Però en aquest cas, la responsabilitat màxima és de la policia marroquina.
—Tot allò que succeeix és en territori del Marroc. I tot, emparat per un acord entre Espanya i el Marroc per a aturar la immigració al preu que sigui. No en sabem la lletra petita, ni la lletra gran, però un es pot imaginar que és un acord en el qual el Marroc fa de policia fronterera i, si cal, es desvia de les funcions pactades en el conveni amb Espanya i, en lloc de fer de policia, fan de malfactors.

—És en aquest sentit que hem de llegir les declaracions de Pedro Sánchez, que ha felicitat la policia marroquina dues vegades?
—No crec que les manifestacions de Sánchez representin els ciutadans, i menys encara, qui l’ha votat. Tampoc no representen un govern que sigui mínimament respectuós amb els drets humans. Aquestes manifestacions, que no deixen de ser polítiques, donen l’esquena als drets humans. És absolutament inadmissible. Hi ha d’haver una investigació eficaç del que ha passat. Ara, sí que sabem que el Marroc intenta d’eliminar proves fent enterraments en fosses comunes, cosa que és un doble patiment per a les famílies. Els seus parents tindran la consideració de desapareguts, no seran identificats, no els retornaran les pertinences, ni tindran un judici per a esbrinar què ha passat. Aquí és on cal emmarcar les manifestacions de Sánchez, en un context de complicitat amb el que ha passat, amb la desaparició de les proves i amb la manca d’una investigació eficaç.

—Hi ha imatges que mostren agents marroquins agredint emigrants al costat espanyol de la tanca de Melilla. Això pot ser un fil per a estirar cap a una investigació de l’estat espanyol?
—Si van saltar la tanca, sí que eren en territori espanyol. Aquestes imatges de Público evidenciarien una participació de la Guàrdia Civil espanyola. Aquí és on hi ha la connivència, perquè un agent marroquí no pot colpejar un emigrant a l’estat espanyol si no és amb l’acord dels agents espanyols. És una cosa que procedeix d’un acord previ que s’anomena cooperació. Passa que el PP, el 2015, i per la porta de darrere, va introduir una modificació per als territoris de Ceuta i Melilla que permetia les devolucions en calent. Entenem que vulneren els drets humans perquè tornes una persona tan bon punt entra, és a dir, sense tractar-la tal com ha de ser tractada: amb un reconeixement mèdic, amb assistència lletrada i tot l’elenc de drets que es deriven del tracte digne a una persona. Tot això és el dret de tenir drets, el dret de la dignitat. Les devolucions en calent estan legalitzades i Pedro Sánchez s’ha oposat a derogar-les. Per tant, això que ha fet la Guàrdia Civil i la policia marroquina són devolucions en calent i són permeses gràcies al PP de Rajoy i a Sánchez.

—En el cas del Tarajal, van arribar a encausar setze agents per uns fets que van ser descrits com a delictes d’homicidi imprudent, lesions i denegació d’auxili. Però després van ser absolts i, fa poc, el cas es va arxivar.
—Les acusacions vam aconseguir que s’investigués setze guàrdies civils. Creiem que hi va haver una omissió del deure de socors. No podíem imputar directament el delicte d’homicidi perquè no estava objectivament demostrat. I un cop vam fer els escrits de defensa, es va acordar d’arxivar el cas perquè entenien que els guàrdies civils havien complert la seva obligació de guardar la frontera.

—Parleu d’investigació eficaç. La del Tarajal ho va ser?
—No, de cap manera. Ens van vetar la possibilitat de depurar les responsabilitats que calia contra els responsables del que havia passat. Van morir unes persones quan provaven d’arribar a la costa i van sobrevolar projectils i bales de goma que procedien dels guàrdies civils que eren a la costa. Per tant, d’investigació eficaç no n’hi va haver pas. El procediment va acabar de manera anticipada i poc rigorosa amb el compliment dels drets humans.

—Els jutges van amb el fre de mà posat a l’hora de ser imparcials en procediments judicials que han d’investigar membres dels cossos de seguretat de l’estat?
—Jo crec que sí. Encara hi ha cert prejudici a l’hora d’investigar els excessos dels funcionaris que tenen el monopoli de la violència, com és la policia i la Guàrdia Civil. I això fa que determinades instàncies jurisdiccionals provin d’impedir –i, de fet, impedeixin– una investigació quan es cometen actuacions violentes per part dels qui ens han de protegir. I com que ens han de protegir, tenen el monopoli de la violència. Lamentablement, és així. En aquest país, les altes instàncies jurisdiccionals tenen afecte per les forces de seguretat de l’estat.

—El 14 de juliol, l’advocat general del TJUE publicarà les conclusions sobre l’abast de les euroordres de Llarena. Tal com es va desenvolupar la vista, a parer vostre, quin seria un bon resultat?
—Per aclarir-ho: les conclusions de l’advocat general són molt importants perquè el tribunal acostuma a fer cas del que diu. No hi està obligat, però acostuma a atendre el que diu l’advocat general. La situació que nosaltres preveiem és que desestimi les prejudicials del jutge Pablo Llarena. Creiem que els termes en els quals ho faci poden variar. Que no consideri els catalans independentistes una minoria perseguida políticament, però els exiliats, sí. Aquesta seria la conclusió que entendríem com a bona.

—Ho veieu realista?
—La vista que es va fer a l’abril va tractar sobre això; sobre si els jutges belgues tenen l’obligació, com qualsevol membre de la UE, de no lliurar una persona que és reclamada amb el risc que li vulnerin els drets. Això va passar en el cas de Lluís Puig, que no es creia que no hi hagués garanties que li fos respectat el dret de la presumpció d’innocència i que el Suprem tampoc no era l’òrgan determinat per llei.

—Dit això, en aquesta hipòtesi ideal, els exiliats podrien tornar amb la seguretat de no ser detinguts?
—No ho sé, és una decisió política. Pablo Llarena demana de tornar a sol·licitar una euroordre perquè vinguin Puig, Ponsatí, Puigdemont i Comín en el cas que li donin la raó i el jutge belga no estigui legitimat per revisar drets fonamentals. És el que ha demanat. Per descomptat, si li donen la raó, es reobrirà el cas i això complicaria molt qualsevol mena de decisió, no tan sols política, sinó també vital. Si li tanquen la porta, llavors seria una decisió política. Els exiliats ja transiten lliurement per la Unió Europea, tret d’Espanya, perquè ja tenen el suport de resolucions judicials. De fet, Espanya ja incompleix.

—Podria passar que els detinguessin encara que estiguessin emparats per una decisió favorable del TJUE?
—Podria passar, és una possibilitat. Això encara és un laboratori i no sabem què passarà. Però assumiria el Suprem una resolució del TJUE favorable als interessos i els drets dels exiliats? O no l’assumiria i ordenaria la detenció en el moment que trepitgessin territori espanyol? S’ha de veure. Per descomptat, la pressió no és la mateixa sense resolució del TJUE que amb una resolució.

—Us podeu trobar que un dels vostres clients, exiliat, us demani què ha de fer.
—Sí, però és com qualsevol cas. No hi ha cap especialitat. No és igual entrar en guerra amb una armilla antibales que sense. I si pots entrar-hi amb casc, millor. Però encara que hi vagis amb totes les proteccions, no saps què passarà. Li diria que legalment podria travessar la frontera; ara, què li podria passar? Doncs li diria que ja els veu. Legalment, estàs protegit per això, això i això, però hi ha risc que et detinguin. La decisió final, amb tota la informació, la pren el client. Per una altra banda, hi ha iniciatives i qüestions pendents de resolució, com la immunitat, i s’hauran de conjugar les unes amb les altres.