Sensellarisme | Ciutats Lluita
Juan Olaco Mendoza: "Una de les propostes del Sindicat és utilitzar molts hotels buits per resoldre situacions d'urgència a curt i mitjà termini"
Juan Olaco Mendoza va nèixer a La Habana, Cuba. Des de que va deixar el seu país, ha viscut a Itàlia i a Catalunya, on actualment és el portaveu del Sindicat de Persones Sense Llar de Barcelona. Quan va arribar a la ciutat procedent de Torino va ser acollit per l’Esglèsia de Santa Anna, on el primer dia hi va trobar un cafè, té i llet calenta. A en Juan li agrada escoltar i passar temps amb la gent. Coincidien i compartien estones a les cues de les dutxes i menjadors del Gimnàs Social de Sant Pau, símbol del barri del Raval atès que des de fa anys ofereix menjar, serveis de dutxa i ajuda per a la salut comunitària. Seguia amb la mirada als seus companys i, com diu ell, observava com “el ser se degrada, los cuerpos se vuelven locos, se enferma la mente. Porque la calle es dura, mata, mata el espíritu del alma, lo mata todo”. I així va ser com, veient-se en un pou sense fons, persones de tots els països es van unir per veure què podien fer amb aquesta gran xacra dels pobres, la pobresa, les persones al carrer, havent-hi tantes cases sense gent i gent sense casa. El Sindicat va néixer al voltant d'aquesta comunitat entre Santa Anna i el Gimnàs, on tenen lloc les reunions un cop per setmana: els divendres a les 15:30h.
La demanda principal del Sindicat és obrir una taula de diàleg amb el Govern, la Generalitat i l’Ajuntament. D'una banda, pretenen mostrar les necessitats i la realitat que viuen a la ciutat, i, de l'altra, aconseguir que l'Ajuntament assumeixi el 50% del pressupost que suposa treure les persones del carrer, i el Govern i la Generalitat l'altre 50%. L'objectiu és dissenyar un pla de treball per veure què es pot fer amb tot el que es necessita i veure de quina manera s'erradica el sensellarisme, aquesta “gran pena del món en ple segle XXI”.
En Juan explica que el Sindicat li ha canviat la vida en haver-se convertit, gairebé sense adonar-se'n, en "el portaveu dels més pobres de Barcelona"
Una de les propostes del Sindicat és utilitzar molts hotels buits per resoldre situacions d’urgència a curt i mitjà termini. I alhora, disposar de la gran quantitat de pisos buits que hi ha a la ciutat, remodelar-los, acondicionar albergs i cases d’habitatges col·lectius, amb treballadors socials i funcionaris atenent el personal. A més de constituir una solució per a moltes persones que es troben al carrer, podria ser una nova font de feina. Ara bé, hi ha una gran varietat de situacions i no totes requereixen de les mateixes accions. Hi ha persones que necessiten estar a llocs col·lectius i albergs, o cases que puguin pagar a baix preu mentre troben una feina, i n'hi ha també d'altres que necessiten ser hospitalitzades.
Abans, en Juan ja havia participat de la formació de diversos col·lectius. A Cuba recorda ja haver-se involucrat en un col·lectiu de l'escola. I a Barcelona també forma part del cor de l'Església Santa Anna, com a cantant i percussionista, i dels Hermanos del Cordero, una congregació evangelista nascuda a França el 1983, amb qui es reuneix els dissabtes per netejar l'església i compartir una estona. Ara bé, en Juan explica que el Sindicat li ha canviat la vida en haver-se convertit, gairebé sense adonar-se'n, en el portaveu dels més pobres de Barcelona. Per això sent una gran responsabilitat; perquè confien en la seva persona i perquè li van demanar que fos ell qui parlés en nom seu. I és així com s'ha tornat, alhora, més vulnerable; perquè no en fa la lluita ni la marca de la seva persona.
Malgrat que en Juan ja no dorm al carrer, per la seva experiència i complicitat amb els companys, segueix sent el Portaveu del Sindicat. Ara viu okupant al Masnou on, tot i no tenir llum ni aigua, com a mínim, diu ell, té un sostre on allotjar-se i és que, a canvi de cuidar l’habitatge, va pactar amb el propietari la possibilitat de quedar-s'hi. Cada dia, s'aixeca a les 6h per anar cap a Barcelona i recollir l'esmorzar que a les 8:30h ofereix l'Església de Santa Anna. Cap a les 10h, acudeix al Gimnàs de Sant Pau per dutxar-se i després surt a passejar fins a les 12h, quan torna a Santa Anna a dinar i a recollir el sopar per emportar. A la tarda, acostuma a dedicar-se a buscar feina en obres i negocis, oferint-se per netejar, escombrar, pintar o qualsevol altra tasca. I sovint, entre hores, s'acosta al parc de la Ciutadella per relaxar-se i passar temps amb amics i companys. En Juan explica que sempre es troba acompanyat i que no té prou temps per estar amb totes les persones que l'anomenen, l'estimen i el desitgen veure'l. Però troba a faltar la seva família, la seva mare, germà i cosina; i especialment a la seva filla Jennifer, de 13 anys, a qui desitjaria poder ajudar i tornar a veure.
---
MÉS INFORMACIÓ
Descobreix més històries de lluita!
Accedeix a totes les activitats del projecte a la pàgina "La lluita pel dret a la ciutat i la defensa dels DESCA a la Barcelona global"!