Us compartim un breu resum de les intervencions, tal i com vàrem fer amb la primera sessió que es va celebrar el passat dijous 10 de maig al Pati Manning:

Grischa Dallmer, del Sindicat de Llogaters de Berlín, va introduir-nos a la crisi habitacional de la capital berlinesa, on des de 2007 hi ha una escassetat d’habitatge i un increment progressiu dels preus de lloguer. “El canvi va ser tan ràpid, que la gent es va despertar”, diu l’activista en referència a la gran mobilització social que ha servit també per reflexionar sobre altres àmbits socials com la solidaritat cap als refugiats. Davant d’aquesta situació, el govern va aprovar la ‘Mietpreisbremse’ (literalment aturador del preu del lloguer) al 2015, però ha funcionat? Com a fre de preus no, perquè no els ha arribat a aturar i es tan sols un reflex del mercat que legitima les pujades de preus, va dir l’alemany. Explica que no ha sigut tan eficaç com es preveia perquè la pròpia llei permet un 10% d’increment sobre la renda mitjana corresponent, però també pel nombre d’excepcions i perquè ets tu com a llogater qui ha de demanar al propietari quant pagaven amb anterioritat els altres inquilins. Així, en una ciutat on trobar pis és una odissea,  no és fàcil tenir el coratge per preguntar i denunciar davant de les autoritats a qui serà el teu futur arrendador. Davant de la necessitat de buscar altres alternatives, en Grischa explica que des de la societat civil es reclama l’augment del parc públic d’habitatge, però des d’una iniciativa visionària en que les entitats comunals i les empreses privades s’uneixin per a la construcció i la gestió dels habitatges. És a dir, que “la ciutat es construeixi a sí mateixa per a tots els ciutadans”.

En Ian Brossat, regidor d’habitatge de l’Ajuntament de París, també va compartir la reacció institucional davant l’escassetat d’oferta i la pujada monstruosa de preus. Va explicar que la primera línea d’actuació va ser l’augment del parc públic d’habitatge que va passar del 13% al 21% entre 2001 i 2018, gràcies al compromís de totes les forces d’esquerres de l’Ajuntament. Aquest augment vertiginós va ser en gran mesura conseqüència de obligar a destinar el 30% del sòl construït pels promotors a habitatge social, una proposta impulsada aquí també per entitats com l’Observatori DESC, la PAH o el Sindicat de Llogaters, i aprovada en moció per la majoria de grups de l’Ajuntament de Barcelona. Tot i que es va aconseguir augmentar la oferta d’habitatges a París, els preus van seguir pujant i es va fer evident que calia crear un mecanisme del control de renta, doncs “si no hi ha acció dels poders públics sobre el mercat, els preus s’enfilen i les ciutats deixen de ser habitables”. Així, durant el mandat del François Hollande es va aprovar una regulació “molt prudent, doncs es podria haver imaginat una llei que poses en qüestió els propis preus del mercat”. No obstant, després d’anys i anys d’enfilada terrible de preus, entre el 2015 i el 2017 els lloguers es van estabilitzar, tot demostrant que la regulació dels preus pot aconseguir el seu objectiu, fins i tot quan és un reflex del mercat. Malauradament, la mesura es troba actualment suspesa per la forta pressió del sector privat i l’acció dels tribunals i fins la tardor no s’espera tornar a tenir un instrument similar en vigor.

Amb perspectiva bacrelonina, l’Anna Vergès, de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, va ser molt clara davant la pregunta de quines mesures calen per fer front a la pujada de preus: “l’Observatori és en sí una mesura, doncs el que no es mesura empitjora”. En aquest sentit, l’òrgan creat l’any 2017 i de la que formen part l’Ajuntament de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona,  la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, ha sigut capaç de dibuixar amb claredat els contorns de la problemàtica de l’habitatge amb dades concretes, com que el 16% de la població de Barcelona viu amb un sobrecost a l’habitatge igual o superior al 40%. La Vergès també va fer valoracions relatives a l’índex de referència de preus de lloguer que gestiona l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, tot recordant que és molt diferent el disseny d’un indicador per regular el mercat d’aquell que vol ser un mirall del mateix.

Tancant la conferència, la Irene Sabaté, del Sindicat de Llogaters de Barcelona, va posar en context la situació dels lloguers a Barcelona, un ‘tomas o lo dejas’ quan arriba la renovació del contracte, en contraposició amb la legislació de països com Alemanya o França. En quant al control de preus, va dir que segueix sent un tema tabú i que, curiosament, en un país on tenim molt assumit que el preu dels fàrmacs ha d’estar regulat, no passa el mateix amb l’habitatge. En referència als arguments contraris al control de preus va dir que aquests no són científics, ni empírics, sinó ideològics com els seus, doncs al final es tracta de decidir quina funció prima sobre l’habitatge, la especulativa o la social.   A més va explicar que no hi ha evidències de que la oferta disminueixi amb la regulació, però si que n’hi ha en el cas contrari. Per exemple, la última reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans, que portava per títol “mesures de flexibilització i foment del mercat de lloguer d’habitatges”, no ha aconseguit augmentar-lo. Per últim, va dir que l’índex reflexa el mercat, tot legitimant les pujades de preus. Per això, des de el Sindicat de Llogaters proposen la inclusió de variables de tipus socials com el nivell de precarietat per determinar la renda.

La segona sessió de la Conferència Internacional sobre el Dret a la Ciutat va posar sobre la taula la valuosa experiència dels mecanismes de control dels preus de lloguer a Berlin i París, tot demostrant les dificultats jurídiques i polítiques de posar fre al mercat. En aquest sentit, va ser interessant observar com tots els participants van coincidir en la necessitat de controlar el mercat per garantir el dret a l’habitatge, però també en que per si sola, aïllada, no és suficient.