L'Observatori DESC publica un nou informe que demostra que les ocupacions d'habitatge buit són un tipus d'habitatge precari o informal comparable al barraquisme tradicionalment associat als anys seixanta o fins i tot a les actuals faveles al Brasil. L'informe, titulat “Ocupacions: un tipus històric d'habitatge insegur, precari i informal” assegura que els tres fenòmens han de concebre's com una conseqüència de la crisi local i global de falta d'habitatge digne i adequat, causada a nivell planetari per la finançarització de l'habitatge.

La principal novetat d'aquesta recerca és l'aproximació a la realitat de les ocupacions d'habitatge des d'aquest prisma, desmuntant el discurs esbiaixat que sentim diàriament de la mà d'alguns partits polítics i mitjans de comunicació, assenyalant les veritables causes de l'accés sense títol a habitatges buits i identificant solucions a través del seu reconeixement dins de les polítiques urbanes i d'habitatge.

Què sabem (i percebem) sobre l'ocupació

L'informe dona algunes xifres sobre el que la ciutadania percep sobre l'ocupació: en 2020 es van fer fins a 11.000.000 cerques en Google del terme ‘okupes’, una xifra molt similar a la paraula estrella de la crisi de 2008: desnonament. En aquells dies, la preocupació pels llançaments generava prop de 10.000.000 cerques des de 2013. L'interès actual pel terme “okupes” és producte de l'enfocament negatiu que s'associa a les ocupacions en els mitjans, sempre presentades en un enfocament de conflicte, acompanyat d'explicacions reduccionistes i utilització de casos concrets i minoritaris. L'objectiu d'això és projectar un caràcter general del problema que ni tan sols sembla sustentar-se en les poques dades oficials de què disposem sobre l'abast del fenomen.

Perquè, efectivament, l'informe constata que avui dia existeix molt poca informació contrastada sobre l'ocupació, les seves causes i les seves conseqüències. Per a començar, ni tan sols sabem quantes persones es troben en aquesta situació: encara que dos estudis situen els habitatges ocupats en un 0,5 % del total, a Espanya no existeix cap cens que avali o desmenteixi la xifra. Això, al seu torn, és un escull per a les polítiques d'habitatge i un incompliment de les directrius de l'ONU, que el seu Alt Comissionat de les Nacions Unides per als drets humans destaca la necessitat de «proporcionar informació detallada sobre aquells grups de [la] societat que es troben en una situació vulnerable i desavantatjosa en matèria d'habitatge». Si, tal com prometen alguns candidats, s'emprenguessin “mesures per acabar amb l'ocupació”, Espanya estaria contravenint aquestes directrius, actuant precipitadament sense tenir una radiografia exhaustiva de la situació. 

Qui ocupa a Espanya?

El 2012, Save the Children calculava que a Espanya al 82 % de les llars desnonades hi havia criatures. Les dones són presents en les ocupacions entre el 56 % (Obra Social, 2018) i el 74 % (ODESC, 2020), el 38 % de les quals són llars monomarentals. Això es deu al fet que moltes mares ocupen perquè els nens/es necessiten un entorn en el qual poder estar i sentir-se a casa, no una habitació o alberg. I ocupen només habitatges buits en mans d'empreses que especulen amb l'habitatge —segons l'Ajuntament de Barcelona en 2021 el 74 % dels habitatges ocupats era de grans propietaris. Un 60 % d'entitats financeres i un 30 % de fons d'inversió. 

En el seu capítol final, l'estudi fa una sèrie de recomanacions per a abordar l'ocupació de manera justa i efectiva i, sobretot, respectant els drets humans: d'una banda, realitzar un millor diagnòstic de les ocupacions així com d'altres tipus d'habitatge precari o insegur; assumir que l'habitatge informal és un fracàs de les polítiques públiques en matèria d'habitatge i caminar cap a unes polítiques públiques orientades a les persones en situació d'exclusió residencial que s'han vist obligades a ocupar, tot això relacionant el fenomen de l'ocupació amb el dret a l'habitatge i a la ciutat. 

"Ahora se habla mucho del ocupa... pero es que mi madre en aquella época ya hizo de ocupa. [...] Le dio una patá en la puerta, que era de madera, y nos metimos ahí". (Maravillas González, habitante de les barracas del Turó de la Rovira, Barcelona)