Contra la persecució policial del top-manta

La decisió dels alcaldes del Vendrell i Calafell d’autoritzar zones franques per a l’anomenat top manta era una mesura audaç, però en cap cas insensata.

Com a mínim, resultava molt més raonable que pretendre treure’s de sobre el problema mitjançant polítiques de “tolerància zero” i més presència policial. El conseller d’Interior, Joan Saura, ha intentat presentar l’acord impulsat per la Generalitat com un exercici de responsabilitat i eficàcia. Amb tot, és difícil no veure-ho com una sortida falsa, difícilment eficaç i més pròpia d’un èmul de Sarkozy que d’un conseller ecosocialista.

La pretensió d’esborrar el top manta per la via repressiva no és nova. En aplicació d’una legislació que preveu penes de presó de fins a dos anys per a aquestes pràctiques, centenars d’immigrants han estat empresonats o expulsats. Aquesta reacció desproporcionada, que converteix la venda ambulant en una activitat penalment més reprotxable que un robatori amb violència o certes lesions, ha merescut nombroses crítiques jurídiques i polítiques. Molts jutges i jutgesses, de fet, han recordat que els manters es troben en una situació de necessitat i solen ser “la baula més dèbil d’una llarga cadena d'il·legalitats". El despropòsit de la sanció ha generat també una important mobilització a favor d’una reforma despenalitzadora – secundada per partits com el del mateix conseller Saura– que entrarà en vigor el pròxim desembre.

Com en les cròniques policials més tendencioses, els manters han estat retratats com a bergants que pretenen enfonsar el negoci de la resta de comerciants; com a subjectes violents que insulten i s’enfronten contra qui els requisa la mercaderia; i fins i tot, com a incívics que obstaculitzen la lliure circulació o “envesteixen” els ciutadans del carrer quan fugen de la policia.

Aquesta construcció esbiaixada dels fets escamotegen les condicions reals que  ncerclen el fenònem. Com ja han reconegut diversos tribunals, aquest tipus d’activitat és lluny de produir un dany significatiu als productes imitats, dels quals es diferencien de manera clara. La mercaderia venuda és sovint la mateixa que milers de persones baixen d’internet o copien a l’ordinador i l’impacte en el petit comerç és, realment, molt menor que el de les grans superfícies o altres negocis tolerats. El pitjor, en tot cas, de la visió criminalitzadora, és que invisibilitza les múltiples formes de violència a la qual els manters es veuen exposats quotidianament i que amb freqüència generen el rebuig dels mateixos turistes i veïns del lloc. Només cal recordar el recent cas d’Ibrahima Diop, un jove senegalès atropellat per un tren mentre fugia de la policia.

En realitat, molts manters són treballadors qualificats que, com d’altres, acceptarien de bon grat feines més segures que els deslliuressin de les inclemències del carrer. Si no ho fan és perquè la mateixa legislació d’estrangeria els ho impedeix, i els condemna a una il·legalitat que no han buscat. La proposta dels alcaldes de CIU i del PSC no obeïa a cap radicalisme ni a una ingènua vocació humanitària. Fomentar l’organització dels manters, pactar zones i productes específics per a la venda i negociar l’aplicació progressiva de taxes municipals, podia no ser la solució ideal. Però era, com van reconèixer el seus impulsors, una alternativa de “sentit comú”. Una sortida que facilitaria  l’arrelament a mitjà termini i que permetia evitar mals majors. Entre d’altres, convertir la criminalitat en l’única opció disponible.

L’acord final amb els comerciants, que ignora la veu dels immigrants i altres organitzacions, pretén insistir en una via cara, poc realista i gens integradora. Qui, com el conseller d’ERC, Josep Huguet, demanava eliminar del paisatge una estampa “tercermundista”, es podrà sentir satisfet durant un temps. Però el problema, amb tota la seva complexitat i dramatisme, continuarà allà. I els que han provat d’escombrar-lo sota la catifa (o sota la manta) hauran perdut una ocasió immillorable per marcar la diferència, oferint una resposta que a més de garantista, fos humanitària, valenta i imaginativa. 

Multimèdia

Agenda