El passat 25 de gener vam assistir al Congrés Català d'Antropologia (CoCA) que es va celebrar a la Universitat de Lleida per presentar l'informe "Las ocupaciones de vivienda: un tipo histórico de vivienda precaria, insegura e informal" dins el simposi "Habitatge i propietat en el marc de la crisi habitacional". Aquest simposi, coordinat per Marco Aparicio, Raúl Márquez i Irene Sabaté, es va dedicar a analitzar les causes i les diferents manifestacions de la crisi habitacional en el context català i espanyol, tot posant el focus en la tensió que es produeix entre les concepcions del dret a la propietat, d’una banda, com un dret il·limitat, i, de l’altra, com un dret que s’ha de compatibilitzar amb la funció social de la propietat per tal d’evitar la vulneració sistemàtica del dret a l’habitatge. Aquesta tensió entre el dret de propietat i la necessitat d’habitatge queda palesa en l’àmbit legislatiu, on les propostes que busquen limitar el dret a la propietat i que qüestionen la concepció mercantil de l’habitatge s’enfronten a fortes resistències.

Per aproximar-nos a aquest debat, es va proposar a partir d’un enfocament antropològic que contextualitzi les mateixes nocions de propietat i habitatge, les vulneracions del dret a l’habitatge en intersecció amb altres desigualtats, i que es fixi en els discursos, pràctiques i estratègies dels diferents actors del mercat immobiliari. El simposi vol acollir així treballs etnogràfics i/o teòrics que prenguin com a objecte d’estudi les ocupacions sense títol, les formes de discriminació en l’accés a habitatge, el fenomen dels habitatges buits, l’especulació immobiliària, els desnonaments, les accions de tutela estatal i d’autotutela del dret a l’habitatge, l’acció dels moviments socials, les iniciatives d’usos comunals i les formes d’apropiació col·lectiva del sòl i els immobles, entre d’altres.

Aquesta recerca s’ha realitzat en el marc del projecte “Repensem el dret a la ciutat postpandèmia”, plantejant una visió global del fenomen de l’ocupació a nivell internacional i amb paral·lelismes amb el Sud Global.

Compartim les idees principals que des de l'Àrea d'Habitatge de l'Observatori DESCA vam exposar a la nostra intervenció:

ANTECEDENTS

• L'habitatge és una necessitat bàsica humana. En les diferents etapes històriques, les societats han resolt de maneres diferents aquesta necessitat → el balanç de com es resolgui constitueix l'estat del dret a l'habitatge.
• Les situacions de població mal allotjada són una constant en la història de la humanitat → les condicions i el context de cada època i territori donen com a resultat tipus diferents d'habitatge precari, informal o insegur.
• La concepció o definició d'un habitatge inadequat, indigna, insegur, o precària, depèn dels constructes socials de cada moment →, però, totes tenen un nexe comú: la manca de resolució o cobertura de la necessitat fonamental de disposar d'«un sostre» → dins aquesta diversitat de manifestacions, trobarem trets comuns, però també diferències.
• Les ocupacions d'habitatge buit són un tipus d'habitatge informal i s'han de concebre com a conseqüència de la crisi local i global de manca d'habitatge digne i adequat, causada a nivell planetari per la finançarització de l'habitatge i de l'hàbitat → a l'estat espanyol, detectem factors “propis” que expliquen l'augment de les ocupacions, com són: successives onades de desallotjaments, amb una súper concentració del parc d'habitatges en mans de bancs i ara voltors oportunistes (acumulació per despossessió), la manca d'habitatge social i la bombolla de preus ha provocat un augment de les ocupacions.
• Actualment i des de fa uns anys aquesta forma d'accés i d'habitar habitatges ha crescut a l'estat espanyol → malgrat això, podem sentir parlar diàriament de les ocupacions d'habitatges sense cap menció a aquest enfocament.
• No hi ha prou estudis que encaixin l'esmentat fenomen a l'estat espanyol partint d'aquest punt de vista (informes de la PAH i Odesca, Obra Social Bcn…) → sorprèn, perquè resulta indiscutible que la informalitat és un fenomen urbà mundial → però en la literatura acadèmica existeix abundant bibliografia sobre els diferents tipus d'habitatge precari o informal a tot el món, incloent moments històrics recents i del present: el cas llatinoamericà n'és un exemple, però també el del barraquisme a Espanya.
• Aquest buit ha estat emplenat amb aproximacions esbiaixades i “de part”, de la concepció ultra “propietarista”, propera a grans corporacions que treuen enormes beneficis al sector de l'habitatge finançat → més que això, hi ha una batalla comunicativa i econòmica que busca criminalitzar aquesta forma d'accés a l'habitatge, creant una mena de nou enemic públic, fomentant la guerra del “penúltim contra l'últim”, desvinculant l'ocupació de les seves causes, presentant suposades solucions totalment inconsistents, com a imprescindibles.
• Es tracta d´una contraofensiva en tota regla a l´auge de la lluita pel dret al´habitatge i de les concepcions transformadores sobre la funció social de la propietat/habitatge + a més d´una acció de defensa a ultrança dels interessos propis (exemple: notícies en premsa econòmica del sector on es parla de l'efecte de reducció d'actius que produeixen les ocupacions + o la venda de pisos a preu reduït perquè vénen “amb bitxo”)

IDEES PRINCIPALS:

• La nostra recerca proposa aproximar-se a la realitat de les ocupacions d'habitatge des d'aquest prisma per cercar el reconeixement dins de les polítiques urbanes i d'habitatge → la pregunta que volem respondre és: Per què les ocupacions són habitatge precari o informal?
• En primer lloc, s'identifiquen de forma sintètica les formes d'habitatge informal actuals al món, amb una mirada a la història dels darrers 50 anys. Al final d'aquest fil històric i de les causes, trobem les ocupacions de vivenda en el context espanyol.
• En segon lloc, es recopilen les classificacions sobre habitatge informal a nivell internacional, situant l'ocupació -per al cas català i de l'estat espanyol- com un subtipus dins de les categories de referència existents.
• En tercer lloc, es fa un exercici de paral·lelisme entre el barraquisme dels 60-70 en el nostre context i les ocupacions actuals, com ara fenòmens anàlegs o manifestacions particulars, però similars, en dos moments històrics diferents amb crisi de l'habitatge. Usant l'exemple del “barraquisme” a Catalunya, es posa èmfasi en la necessitat de reconeixement d'aquestes realitats, comparant així mateix la creació d'alteritat o criminalització dels “barraquistes” i dels “ocupes”.
• En quart lloc, es tracta d'explicar “l'efecte de gots comunicants” entre els diferents tipus d'habitatge precari o informal. La pregunta exemple que es pretén respondre és la següent: Si es passa d'una situació a una altra, no són aleshores l'ocupació o el relloguer d'habitacions dues formes d'informalitat o precarietat habitacional?
• Per tancar el capítol central s'aporten dades i reflexions al voltant de la necessitat de dimensionar les ocupacions a Espanya. Perquè parlar d'un fenomen social i habitacional sense apropar-se a la seva escala és un exercici parcial i incomplet. I fins i tot abans, de visibilitzar i reconèixer la seva existència, perquè altrament, no hi haurà anàlisi del problema i les seves causes, ni intents de solució.
• El bloc final el conformen cinc recomanacions o idees finals, amb vocació d'utilitat per al debat sobre com es podria i s'hauria d'abordar la realitat estudiada, en el context de l'Estat espanyol, basant-se en una visió comparada i de drets. Aquesta aportació a manera de tancament no vol ser un punt final, sinó un que permeti eixamplar el debat i les respostes que la societat i les institucions proposin per als milers de persones que habiten habitatges ocupats, on els seus protagonistes han de tenir, a més, la paraula.