Des de l’Observatori DESC considerem que el Projecte de Llei de l’Impost sobre els Habitatges Buits suposa el reconeixement pel part del Govern de Catalunya d’una problemàtica denunciada abastament per organitzacions i moviments socials. Som conscients, tot i que es passi per alt a l’exposició de motius, que aquesta regulació és producte de la forta pressió de la societat civil i de les persones afectades per la hipoteca per acabar amb la xacra que suposa tenir gent sense casa mentre creix el nombre d’habitatges buits.

Intervenció presentada per Irene Escorihuela en el marc de la compareixença al Parlament de Catalunya de 25 de febrer de 2015

Alhora, valorem positivament que l’article 5 de l’esmentat projecte, relatiu al subjecte passiu de l’impost, se centri en persones jurídiques propietàries d’habitatges buits, , és a dir, fons especulatius, empreses immobiliàries i promotores i no només en entitats financeres. Tanmateix, tot i el pas endavant que comporta debatre en seu parlamentària la problemàtica dels pisos buits a Catalunya, 450.000 segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, des de l’Observatori DESC volem expressar les següents preocupacions.

En primer lloc, resulta desconcertant que es proposi l’elaboració d’aquesta norma quan Catalunya, en funció del que estableix la Llei pel Dret a l’Habitatge de Catalunya 18/2007 (LDHC), disposa des de fa 7 anys d’un procediment que permet sancionar els habitatges desocupats. D'acord amb l'article 41 de la LDHC, tal i com s’esmenta a l’exposició de motius del projecte de llei en curs, disposar de pisos buits es considera una utilització anòmala de l'habitatge. Una situació anòmala que és contrària a la funció social de l’habitatge davant la qual l'administració ha d'intervenir, article 42 de la LDHC, a través en primer de mesures de foment. I si aquestes mesures no posen fi a la desocupació de l’habitatge, la llei determina l’obligació d’intervenció administrativa mitjançant la imposició de multes coercitives i sancions. En concret, l’article 123 de la LDH estableix que no respondre a les multes coercitives es considerarà una infracció molt greu en matèria de qualitat del parc immobiliari, sancionable amb multes de fins a 900.000 euros.

De fet, el procediment sancionador previst a la LDHC està sent aplicat per nombrosos municipis amb resultats molt positius. Només a Terrassa, en un any s’han aconseguit 111 pisos en règim de lloguer social. Per això considerem que si els esforços posats en elaborar aquesta llei s’haguessin emprat per a ajudar els ens locals i portar el lideratge en l’aplicació de la LDHC, ja comptaríem amb una bona xifra d’habitatges a disposició de les persones en risc d’exclusió habitacional. En definitiva, no voldríem que l’aprovació de la llei fos una cortina de fum per evitar donar compliment a la legalitat vigent.

El segon dubte que ens planteja la proposta es refereix a l’efectivitat de la proposta per mobilitzar habitatges buits cap al lloguer social. En efecte, la proposta de llei recull com a objectiu “reduir l’estoc d’habitatges buits i augmentar-ne la disposició a lloguer social”. No obstant, per a fer-ho es proposa un impost amb una quantia certament baixa  que difícilment servirà per reduir el nombre d’habitatges buits i incrementar el parc d’habitatge social. En concret, per als propietàries de fins a 120 habitatges buits, la proposta planteja un tribut de 40€ al mes per habitatge desocupat.

Pel que fa a aquest extrem, i en relació amb la quantia esmentada, ens preocupa la manca d’efectivitat de la posada en marxa d’aquest impost. La baixa quantia de l’impost actua en detriment de la força compulsiva necessària per compel·lir a les entitats financeres, fons voltors i grans immobiliàries que concentren pisos buits a posar-los en lloguer. Així, per incrementar l’import de l’impost l’escala estipula uns barems summament elevats, essent el primer tram per a tenedors de fins a 120 habitatges buits.

En aquest mateix sentit, una tercera consideració té a veure amb les dificultats que planteja l’aplicació de la proposta de llei. A diferència de països com ara França on l’increment de la penalització depèn del temps que l’immoble resta desocupat i de la demanda residencial del municipi en qüestió, l’impost sobre els habitatges buits es basa en el nombre d’habitatges buits que concentri el propietari. Es a dir, l’aplicabilitat de la proposta sembla dependre d’un registre de pisos buits fins ara inexistent. Tot indica que es compta amb què els propietaris comuniquin de motu propri el nombre d’habitatges que concentren. No es preveu cap mesura en cas que no ho facin, i en canvi es relega a regulació reglamentària la inscripció d’ofici en el registre.

En realitat, la necessitat de comptar amb un cens de pisos buits és una reivindicació històrica de les organitzacions que treballem pel dret a l’habitatge. En l’actual situació d’emergència habitacional, saber on es concentren pisos desocupats, en quin estat es troben, el temps que porten desocupats i identificar qui en són els propietaris resulta una necessitat de primer ordre. Tanmateix, la confecció del registre de pisos buits no pot dependre exclusivament de la bona voluntat dels propietaris. Cal que el govern, amb l’ajut dels municipis, reculli la informació necessària per a l’elaboració del cens d’ofici amb la major brevetat possible.

Al nostre entendre, doncs, les objeccions no tenen tant a veure amb la simultaneïtat de la nova taxa i la sanció prevista a la LDHC, sobre tot tenint en compte l’actual situació d’emergència habitacional. De fet és una pràctica habitual en països del nostre entorn que es basa amb les diferents finalitats de les dues mesures. La taxa, com el seu nom indica, té una funció contributiva orientada a gravar la demostració de capacitat. Les multes coercitives i possibles sancions, en canvi, persegueixen un objectiu repressiu com és forçar el lloguer social dels pisos buits.

Finalment, volem aprofitar l’oportunitat que ens brinda aquesta compareixença per destacar una confusió que apareix al debat de la llei entre lloguer social i lloguer realment assequible. Com sabem, es tracta de conceptes diferents ja que el lloguer social acostuma a referir-se a pisos que tot i tenir preus inferiors als del mercat, entre els 300 i 400 euros, no estan a l’abast de les famílies que amb motiu de la crisi l’únic que ingrés del què disposen és el de la Renta Mínima d’Inserció, de 426€. El lloguer realment assequible, en canvi, és aquell on la renta s’estableix en funció de la capacitat econòmica de la llar, sense suposar en cap cas més d’un 30% del ingressos disponibles.

Per acabar, no voldríem desaprofitar l’ocasió per reiterar que només posant límits a la concentració de pisos buits podrem aturar l’actual situació d’emergència social i fer efectiu el dret a l’habitatge. Les persones afectades per la hipoteca, les famílies que no poden fer front al pagament del lloguer necessiten solucions urgents que no poden dependre de la bona voluntat d’entitats financeres, fons voltors i grans immobiliàries.