En el sector de les residències, la gestió privatitzada s’ha traduït en una reducció de fins el 25% de despesa en personal per hora treballada si ho comparem amb la gestió per part dels organismes públics. Descomptant la inflació des de l’any 2002, les empreses amb ànim de lucre que gestionen residències de gent gran només van destinar 7,7€ per hora treballada en personal, molt per sota dels 8,5€ que hi destinen les entitats sense ànim de lucre o bé els 10,1€ en els casos de les residències públiques. Mentre que la despesa de les residències gestionades de manera privada és baixa, es dispara el marge net de benefici. Així mateix, l’any 2019 les residències públiques van tenir un 1,2% de marge; aquelles gestionades per entitats sense ànim de lucre, un 3,9%, i les empreses van tenir un 10% de benefici.

Aquesta és una de les dades que que l’Observatori DESC i Espai Zero Vuit aportem al nou informe Cap a un model públic-comunitari per la provisió de serveis públics. El cas dels serveis de cures a Catalunya, on estudiem el cas de la gestió dels serveis de cures, en particular els serveis d'atenció a les persones grans. Aquest informe es presenta avui divendres 12 de maig a les 12h l’Espai Calàbria 66 (C/Calàbria, 66).

Casos d’èxit del model públic cooperatiu

L’informe, a banda d’aportar dades sobre els problemes (costos de control, augment de la burocratització, empitjorament del servei i precarització de la plantilla, entre d’altres) que ha generat el model de privatització de les residències impulsat des dels anys vuitanta, també estudia vies per revertir la situació i impulsar formes més justes i efectives de gestionar els béns i serveis públics, que estan sorgint amb força tant a Catalunya com a altres països especialment després de la pandèmia, que va a obligar a l’Estat a intervenir 89 residències -29 d’aquestes, catalanes-, la majoria privades.

Per aquests motius a l’informe hem revisat casos que han aconseguit oferir una millor atenció a la gent dependent i unes millors condicions laborals a través de la participació i la gestió cooperativa; models on s’introdueixen criteris de gestió democràtica de serveis de salut; i models permeten reformar els serveis d’atenció domiciliària cap a una millor territorialització reforçant, al mateix temps, lògiques de cura i la comunitat. Aquests casos demostren que el model públic comunitari té, d’entrada, molt potencial. No obstant això, també existeixen límits polítics i legals que es poden resoldre des de la legislació. Entre les diferents propostes que plantegem a les conclusions, destaquem la necessitat de derogar les normes que limiten de manera indiscriminada la despesa pública dels ens locals, reformar la Llei de dependència perquè inclogui un mínim legal de finançament per part de l’Estat, així com crear un marc legal per a les cooperatives de serveis públics a Catalunya.

L’informe conclou amb diverses recomanacions, a banda del que ja hem esmentat: proposa la possibilitat de crear clàusules de limitació de generació de beneficis excessius en la contractació. Així mateix demanem un millor accés a les dades sobre empreses que tenen prohibida la contractació, i proposem penalitzacions en els criteris d’adjudicació quan es facin ofertes anormalment baixes; o bé ampliar la prohibició de contractar sobre causes lligades a contractes a tots els organismes de contractació. També incloem mesures lligades a l’aplicació de criteris de territorialització i democratització en el disseny dels serveis, com la creació d’equips d’atenció interdisciplinaris de cures i salut amb el suport d’infraestructures físiques o el foment a la mancomunació dels serveis. Cal replantejar els processos d’externalització en serveis essencials que s’han realitzat a Catalunya i avaluar la seva idoneïtat servei a servei: allà on l’externalització sigui problemàtica, caldria crear convenis amb entitats arrelades al territori o internalitzar-ne els serveis des de l’Administració.

Per últim, cal no oblidar que molts dels dèficits de les cures locals venen donats pel nostre propi sistema econòmic, basat en la productivitat i la creació de riquesa material per sobre de les necessitats socials. En aquest sentit, la reducció de la jornada laboral de les famílies treballadores, l’ampliació de serveis universals, i un canvi en els usos dels temps són passos importants per augmentar i redistribuir la capacitat de la societat de cuidar de les persones grans.