No es pot entendre l’augment actual dels interessos sense la pujada de la inflació. Com ja explicava l’Enric Vila des d’Espai Zero Vuit, aquestes pujades dels tipus s’emmarquen en les polítiques actuals dels bancs centrals occidentals que busquen reduir la quantitat de diners en circulació per frenar l’augment dels preus. Recordem que la inflació va marcar el rècord històric de l’IPC en trenta anys el 2021 en establir-se en un 6,5% interanual.

El Banc Central Europeu va apujar el febrer el tipus d’interès a un 3% i el tornarà a pujar al 3,5% el març, augments que tenen un impacte directe en les finances personals i de la llar. No hi ha un consens sobre la idoneïtat de continuar pujant els interessos, ja que no està clar que estiguin complint l’objectiu de frenar la inflació amb la pujada dels tipus. La qüestió es troba en el fet que les pujades dels interessos busquen reduir la demanda (de diners, de productes) afectant les finances familiars i de les empreses, mentre que altres polítiques busquen reduir l'oferta.

Ara farà un any de l’inici de la guerra a Ucraïna, que va comportar l’escassetat i encariment de diverses matèries primeres i béns de consum, com el gas natural, el blat o l’oli de gira-sol. Així i tot, l’augment de la inflació ja estava present en part abans de la guerra. Davant la crisi econòmica de la pandèmia, els bancs centrals van aplicar polítiques que buscaven augmentar la liquiditat, com els baixos interessos, i es va combinar amb polítiques per part dels governs d’injecció de liquiditat. Alguns economistes defensen que l’execució de fons com els Next Generation aquest 2023 és un dels principals reptes pel que fa a la inflació, perquè comportaran un augment de la demanda.

Altres economistes argumenten, però, que les principals causes de la inflació es deuen a afectacions en l'oferta de béns, com les que ha causat la guerra d’Ucraïna. Cal tenir també en compte que la retirada de les restriccions derivades de la pandèmia va comportar un alt augment del consum que havia estat parat. Aquesta tornada al consum es va aprofitar per a diverses grans empreses que tenien posicions privilegiades en el mercat (energètic, alimentari, financer, etc.) per fixar preus més alts que han traslladat l’augment de costos als seus clients, i que els ha permès operar amb beneficis extraordinaris.

A més, la postpandèmia també ha suposat l’augment de la demanda de certs productes fets de matèries primeres escasses, com els electrònics, que juntament amb els bloquejos en la producció i distribució de productes a escala global, han contribuït significativament a l’augment dels preus. Experts com Fernando Luengo o Juan Torres argumenten que són aquests esdeveniments que han afectat l’oferta de productes, com la falta de matèries primeres i la guerra d’Ucraïna, les que han causat principalment la inflació. Aquest és un debat clau perquè es pot traduir en diferents polítiques davant la pujada de preus: es poden aplicar, per una banda, polítiques de competència enfocades a reduir l'oferta que frenin dinàmiques d’oligopoli, com els impostos extraordinaris a la banca i a les energètiques, o es pot persistir en polítiques monetàries que busquin reduir la demanda, com l’augment dels interessos. 

Però qui es ressent més d’aquest augment? Com explicava la Raquel Lorenzo, també companya de l’Espai Zero Vuit, l’impacte més alt de la inflació ha sigut i serà per aquelles famílies que no hagin pogut estalviar, particularment les rendes més baixes. Les tensions en les finances de les llars es deuen particularment a la pujada del cost dels aliments, els subministraments i el cost de l’habitatge, tant de les hipoteques a tipus variable com els lloguers.

D’una manera més àmplia, però, qui surt perdent és la classe treballadora o assalariada, que ha perdut molt poder adquisitiu. El 2022 ha estat un any de patiment financer per la gran majoria dels i les treballadores de l’estat espanyol, on l’increment dels sous via convenis i negociació col·lectiva ha estat del 2,8%. El sou del funcionariat s’ha apujat un 3,5%, i el salari mínim interprofessional un 3,6%, amb un IPC que s’ha establert al 5,8% aquest 2022.

El que es dona en contextos inflacionaris és una pugna pel repartiment de “l’excés” de diners, on els efectes perjudicials no es distribueixen igual entre els grups poblacionals i on sempre hi ha qui guanya més que altres. El que està clar és que la inflació està sent un important factor d’augment de desigualtat, que la política aplicada pels bancs centrals per reduir els nivells de preus està afegint més inequitat, i que no hi ha un consens sobre si aquesta política és capaç de lluitar contra les causes principals de la inflació.
 
Agraïments a: Raquel Lorenzo, Alessandra Palomar.