Ahir, dia 13 de juliol, diversos mitjans de comunicació es van fer ressò sobre la primera sentència que valida l’actuació protectora activa d’un municipi contra la discriminació en l’accés a l’habitatge. Els fets es remunten al 2019, quan l’Ajuntament de Barcelona va rebre una denúncia ciutadana per racisme immobiliari contra un anunci del lloguer d’un habitatge només per a persones “espanyoles”. Al març del 2020, després de tramitar un procediment sancionador, el Consistori va imposar una sanció de 90.000 euros als portals immobiliaris que van publicar l’anunci discriminatori, entre els quals hi ha Idealista. 

La Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l'habitatge, defineix com a discriminació directa en matèria d’habitatge quan “una persona rep, en algun aspecte relacionat amb l'habitatge, un tracte diferent del rebut per una altra persona en una situació anàloga, sempre que la diferència de tracte no tingui una finalitat legítima” (art. 45.3.a) i regula com a infracció molt greu “dur a terme accions o omissions que comportin assetjament o discriminació” en l’ús de l’habitatge"(art. 123.2.a). 

La resolució judicial no tan sols es fonamenta en la normativa catalana o en la pròpia Constitució (art. 14), sino que n’invoca d’internacional o comunitària de referència en matèria de drets humans, com la Declaració Universal de Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i la Directiva 2000/43/CE, de 29 de juny de 2000, relativa a l’aplicació del principi d’igualtat de tracte entre les persones independentment del seu origen racial o ètnic.

Aquest cas ens permet recordar que, no és que les administracions puguin actuar en les situacions de discriminació en el camp de l’habitatge, sinó que ho han de fer. La llei del dret a l’habitatge catalana defineix el principi d’igualtat en l'accés i l'ocupació de l'habitatge (art. 45), que han de garantir els poders públics a través d’acció i mesures protectores (art. 46) que poden consistir en l'adopció d'accions positives en favor de col·lectius i persones vulnerables, la prohibició de conductes discriminatòries i l'exigència de l'eliminació d'obstacles i restriccions a l'exercici del dret a l'habitatge.

A més i tot i que la sentència no ho esmenta, cal recordar que el Parlament va aprovar fa no encara dos anys la Llei 19/2020, del 30 de desembre, d'igualtat de tracte i no-discriminació, incloent motius de discriminació múltiples com  la raça, l’origen ètnic, el color de la pell o qualsevol altre forma de racisme; el sexe, el gènere, l’orientació o identitat sexual; l’edat, la llengua o la identitat cultural; la ideologia, l’opinió política, les conviccions religioses; la condició social o econòmica, la situació administrativa o qualsevol manifestació d’aporofòbia; la diversitat funcional, les alteracions de la salut, l’estat serològic o les característiques genètiques; així com l’aspecte físic o la indumentària (art. 1.3). Alhora, inclou un article especial per l’habitatge (art. 14) on estableix les mesures anti-discriminació que han d’impulsar les autoritats competents, així com prohibicions explícites per als prestadors de serveis de venda, arrendament o intermediació immobiliària, tant públics com privats.

Celebrem aquest pas important en la protecció del dret a l’habitatge i exhortem públicament a totes les administracions a estendre la lectura que aporta aquesta sentència, la primera dictada a tot l’Estat per discriminació en l‘accés a l’habitatge en exercici de la tutela de les administracions per evitar-la. 

Sabem, però, que el racisme immobiliari és una realitat estructural i no pas casos puntuals. Ho han demostrat diferents estudis recents, com per exemple els informes de Provivienda, del mateix Ajuntament de Barcelona i també a Girona-Salt.

A problemes estructurals els corresponen respostes al mateix nivell: cal protegir de forma proactiva la població de la discriminació en l’habitatge, tant la que es produeix en el mercat privat com per part de les pròpies administracions. Cal afirmar sense embuts un cop més, que la regulació de l’accés a l’habitatge de protecció oficial o als pisos d’urgència de les Meses d’Emergència, encara contenen veritables barreres que exclouen per exemple les persones en situació administrativa irregular.

És el moment de recordar, perquè l’assetjament immobiliari és considerat una discriminació en l’habitatge, que fa exactament 4 anys, el Sindicat de Llogateres, la PAH de Barcelona i l’Observatori DESC, vam exigir públicament per primer cop que les administracions actuessin per eradicar el mobbing, presentant varies denúncies concretes i un model per comunicar aquestes situacions i activar respostes públiques.

Alhora, cal seguir defensant i exigint aplicació contundent i valenta de les lleis que contenen vies per garantir el dret fonamental a un habitatge digne i adequat, com és el cas de la Llei 18/2007, però també altres, com les impulsades pels moviments socials contra els desnonaments o els preus abusius del lloguer i altres. 

Alguns recursos interessants vinculats a aquesta notícia:

• Jornada “Contra la discriminació en l’accés a l’habitatge”, organitzada el 13 de Juliol per la Regidoria de Drets de Ciutadania i Diversitat de l’Ajuntament de Barcelona
• Guia per actuar contra el mobbing immobiliari. Com intervenir  per aturar l'assetjament en l’habitatge des de l’administració local
• Model de denúncia per a casos d’assetjament immobiliari
• Informe de Provivienda “Es lloga? Racisme i xenofòbia en el mercat del lloguer”
• Informe “Discriminació a la carta: Exclusió per motius ètnics del mercat de lloguer d’habitatge de Barcelona”
• Informe “La clau pot ser un nom”