Recordant les obligacions dels Estats com a principals responsables del compliment del dret internacional dels drets humans, la Relatora estableix una sèrie de directrius que hauran d’interpretar-se d’acord amb altres normes del dret internacional dels drets humans (en endavant, DIDH), amb la jurisprudència, i amb les observacions d’altres òrgans de les Nacions Unides.

Així doncs, estableix uns objectius, en forma de directrius, i també proposa mesures per a fer-ne efectiva l’aplicació. Per exemple, la primera directriu imposa l’obligació de garantir el dret a l’habitatge com un dret humà fonamental vinculat a la dignitat i al dret a la vida. Destaca la necessitat de dotar aquest dret de mecanismes de rendiment de comptes i d’un veritable accés a la justícia, fent-lo un dret jurídicament exigible, indivisible i interdependent amb altres drets com ara el dret a la vida, el dret a la seguretat, el dret a la igualtat, etc. Per a fer efectiu aquest dret a l’habitatge, la Relatora ressalta la importància que els Estats adoptin les mesures, raonables i proporcionades, fins la màxim de recursos dels que disposin, per aconseguir la plena efectivitat del dret a l’habitatge. En aquest sentit, els Estats haurien d’encarregar-se de que totes les institucions públiques rendeixin comptes en relació al dret a l’habitatge.

Es tracta també el problema de la falta de llar i es proposa acabar amb la criminalització de les persones sense llar. En aquest sentit, insta als Estats a proporcionar accés a allotjaments d’emergència segurs i dignes i sense discriminació per cap motiu, així com a facilitar accés a un habitatge permanent per evitar que aquestes estances s’allarguin massa. Insta també als Estats a derogar totes les lleis que penalitzen la falta de llar, com ara tipificar com a delicte dormir o menjar en espais públics. Així mateix, proposa establir procediments alternatius en el sistema judicial per tractar els delictes lleus de les persones sense llar, amb la finalitat de trencar el cicle de criminalització, empresonament i manca de llar i de garantia del dret a l’habitatge.

La Relatora recorda que gairebé una quart de la població urbana mundial viu en assentaments informals, amb condicions inadequades, cosa que constitueix una de les violacions més generalitzades del dret a l’habitatge. Moltes vegades, a més, aquestes persones són objecte de discriminació i estigma amb plans de millora que no responen a les seves necessitats. Contràriament, l’Estat hauria de rendir comptes i recolzar aquestes comunitats amb plans de millora participatius, afavorint el desenvolupament econòmic de la comunitat i amb la reubicació com a última alternativa.

L’informe també entra en els desnonaments, afirmant que els desnonaments forçosos constitueixen una violació manifesta de drets humans. Per a que es compleixin els estàndards del DIDH, els desnonaments s’haurien de dur a terme seguint uns criteris concrets. Entre ells, la col·laboració dels afectats, l’exploració de totes les alternatives viables, la reubicació, l’accés a la justícia i el compliment dels drets humans. Destaca com els desnonaments forçosos tenen conseqüències devastadores i que, en molts casos, la legislació nacional que els regula no s’ajusta al DIDH. Opta per prohibir aquest tipus de desnonaments, que seran aquells que no compleixin amb els criteris anteriors, amb independència de la situació de titularitat o tinença dels afectats.  Reitera que les desnonaments no poden deixar les persones sense llar i que els Estats han d’executar programes per prevenir els desallotjaments mitjançant mesures com l’estabilització i el control dels lloguers, l’ajuda pels lloguers, mesures per frenar l’especulació...

Eradicar la discriminació i velar per la igualtat són alguns dels aspectes que es toquen de manera transversal en l’informe de la Relatora. Discriminació, exclusió i desigualtat són tres elements centrals de quasi totes les violacions del dret a l’habitatge. Així doncs, pateixen la violació del dret a l’habitatge de manera més intensa les dones, els refugiats, les persones LGTBI, les persones amb discapacitat, els menors... Moltes vegades relegats a zones més marginals i insegures. Així doncs, la Relatora exigeix que el dret a l’habitatge s’apliqui rigorosament per eliminar qualsevol afecte advers sobre els grups desafavorits i, justament, que es legisli d’acord a enfocaments pensats per aquests grups.

Les següents directives aprofundeixen en la discriminació i desigualtat en l’habitatge de col·lectius concrets, per exemple, de dones i nenes, relacionant-ho d’una banda, amb les majors possibilitats de ser víctimes de violència masclista i de l’altra, amb les majors possibilitats d’acabar sense llar al ser víctima de violència domèstica. Sent així, es contemplen una sèrie de mesures com ara garantir un allotjament a les víctimes de violència, així com la importància de garantir a les dones l’accés en condicions al crèdit, a les hipoteques, a la propietat de l’habitatge i a l’habitatge de lloguer, per exemple, mitjançant subsidis per a que no quedin excloses pel fet de tenir ingressos més baixos. També que es garanteixi la seva participació en tots els aspectes de la formulació de polítiques relacionades amb l’habitatge. Altres col·lectius en els que s’aprofundeix és el dels migrats i els desplaçats interns. La Relatora afirma que els Estats han de garantir la igualtat en el gaudi del dret a l’habitatge sense discriminació per a tots els desplaçats interns i els migrats, independentment de si disposen o no de documentació. Es dóna importància també als efectes de la crisi climàtica en el dret a l’habitatge, establint l’obligació dels Estats d’establir estratègies per fer front als desplaçats conseqüència del canvi climàtic, o la de promoure la construcció i el manteniment d’habitatges ambientalment racionals, entre d’altres.

Tal i com s’intueix del que s’ha exposat, un altre aspecte fonamental és el de garantir que els processos de presa de decisions siguin transparents i participatius, posant al centre la dignitat de la persona i tractant a les persones amb necessitat d’un habitatge com a titulars de drets i no com a receptors de caritat. La Relatora fa notar que els programes d’habitatge acostumen a desenvolupar-se i aplicar-se mitjançant processos que reforcen les pautes d’exclusió social, creant habitatges que no s’adapten, en general, a les necessitats de les persones.  Recorda com els principals problemes estructurals que donen lloc a violacions sistèmiques del dret a l’habitatge són multidimensionals i que requereixen de l’aplicació d’estratègies integrals per a fer-lo efectiu, estratègies que s’haurien de desenvolupar en consulta amb els grups afectats i que haurien d’incloure objectius i terminis concrets i mitjans de rendiment de comptes.

Per a que les propostes en matèria d’habitatge tinguin impacte real és doncs fonamental que s’articulin mecanismes per garantir el rendiment de comptes, amb mecanismes de supervisió tant a nivell local com regional, assegurant que aquestes administracions estan al dia de les obligacions que imposa el DIDH. És també important assegurar que aquestes administracions tenen recursos i capacitat suficient com per a fer efectiu aquest dret, en els extrems que s’estableixen a l’informe. En relació al rendiment de comptes, també es destaca la importància que s’estableixin òrgans independents de supervisió dels progressos en aplicació del dret a l’habitatge per a garantir la seva efectivitat de manera transparent i participativa, i que s’estenguin a tots els sectors dels sistemes d’habitatge, incloent empreses privades i mercats immobiliaris.

La Relatora se incideix també en la necessària intervenció en el mercat de l’habitatge, posant èmfasi en les conseqüències de l’especulació i la gentrificació pel dret a l’habitatge, adduint a que els Estats han de regular l’activitat empresarial per evitar que les inversions tinguin efectes negatius en el dret a l’habitatge, i per a que es pugui fer efectiu el dret a l’habitatge, abordant la financiarització de l’habitatge i promovent models de propietat col·lectiva o cooperativa, els béns comuns...

Afegir que es destaca en l’informe la dimensió global del problema de drets humans que suposa la crisi de l’habitatge, que, en paraules de la Relatora, “no pot abordar-se eficaçment sense cooperació i assistència internacional”, i menys, tenint en compte que han estat les institucions financeres internacionals i els bancs de desenvolupament que han adoptat un enfocament que menyscaba l’efectivitat del dret a l’habitatge (desregularització, liberalització dels mercats de l’habitatge, adopció de mesures d’austeritat...).

Per últim, a banda dels mecanismes proposats per a fer efectiu el dret a l’habitatge, amb especial èmfasi als processos participatius i al rendiment de comptes, és essencial també garantir l’accés a la justícia per a poder reclamar-lo. I és que és comú que persones sense llar o que viuen en assentaments il·legals s’enfrontin a situacions en les quals les tribunals ordenen desallotjaments o imposen sancions que els criminalitzen, enlloc de ser institucions davant les quals poder reclamar el seu dret a l’habitatge.

Informe disponible aqui: https://undocs.org/es/A/HRC/43/43