Mariano Rajoy va aprofitar l'ocasió que li brindava el debat sobre l'estat de la nació per anunciar una mesura orientada a acabar amb el sofriment de les persones ofegades pels deutes. La iniciativa, tramitada com a reial decret, i per tant sense tràmit parlamentari, va ser presentada pel President del Govern com un procediment “especialment senzill” per “salvar” a les famílies sobre-endeutades.

La necessitat de disposar de mecanismes legals que atorguin una segona oportunitat a les persones sobre-endeutades ha estat reivindicada per la societat civil i proposta per diverses formacions polítiques, sense que el Partit Popular afluixés la corda. De fet, el dret a una segona oportunitat, l'anomenat “fresh start”, es recull en diverses legislacions del nostre entorn. En termes generals, consisteix a sotmetre a les persones sobre-endeutades a un pla de pagaments concorde a la seva capacitat adquisitiva i durant un termini de temps limitat que sol ser de tres anys. Superada aquesta etapa, les persones tornen a començar de zero.

Aquest tipus de mecanismes eviten la “mort civil” que suposa l'inscripció per a tota la vida en registres de morosos o l'embargament de la nòmina in eternum. Els beneficis per a l'economia són evidents. La condonació dels deutes permet que aquestes persones surtin de l'economia submergida sense por de veure embargats els seus ingressos. En tornar a ser subjectes de crèdit disposen de possibilitats per reprendre la seva activitat econòmica i professional. En definitiva, es reactiven els circuits d'ingressos i creix el nivell de consum de les famílies.

En l'estat espanyol, en canvi, tan sols les empreses compten amb la possibilitat real de liquidar deutes. Malgrat l'impacte de la crisi, ni la reforma de la Llei Concursal per part del Partit Socialista en 2011 ni les recents modificacions del Partit Popular han aconseguit solucionar el sobre-endeutament de les persones físiques. L'objectiu del govern, doncs, hauria de ser superar aquesta anomalia pel que fa a la resta de països europeus i rescabalar als ciutadans sobrepassats pels deutes.

No obstant això, si bé la llei no preveu cap exclusió explícita, almenys per a les persones afectades per la hipoteca serà difícil aconseguir la renombrada segona oportunitat. L'esmena que es fa en l'exposició de motius respecte a que les persones físiques, després d'un fracàs econòmic, tinguin la possibilitat d'encarrilar novament la seva vida, no es correspon amb l'articulat de la llei, que presenta un procediment lent i complicat.

Lent, perquè les famílies que decideixen acollir-se a la llei, amb independència del temps que ja acumulin en situació d'insolvència, podran perfectament trigar entre sis i set anys més fins a aconseguir-ho. Complicat, perquè obliga a superar diferents fases fins a arribar a l'exoneració definitiva dels deutes. En concret, el Decret Llei estableix, en primer lloc, un procediment extrajudicial consistent en un acord voluntari de pagaments. El notari, o si escau el mediador concursal, haurà de proposar una sèrie de mesures com a quitacions o esperes que hauran de ser acceptades voluntàriament per les dues parts. En cas de no arribar a un acord o de no poder complir el pla de pagaments s'haurà d'instar un procediment judicial.

La via extrajudicial segurament resulta interessant quan creditor i deutor es troben en igualtat de condicions. A més, podria ajudar a descongestionar un sistema judicial col·lapsat. No obstant això, set anys de crisis han evidenciat la falta de predisposició de les entitats financeres a adoptar solucions dignes per a les persones afectades. Els intents de negociar amb els responsables de les entitats financeres i els serveis de mediació impulsats per les administracions públiques constaten la dificultat d'arribar a acords satisfactoris. Més aviat, els bancs han aprofitat la desesperació d'aquestes persones per, a través de serveis públics de mediació com Ofideute a Catalunya, impulsar renegociacions i refinançaments de la hipoteca que acaben per empitjorar la situació inicial. Encara coneixent els abusos propiciats pels bancs, el projecte preveu que sigui el deutor hipotecari qui assumeixi el cost de la negociació extrajudicial amb independència del resultat i de l'actitud del banc en qüestió.

La segona fase, el concurs, consisteix a liquidar tots els béns de la persona que busca la seva segona oportunitat. S'haurà de desprendre de tot allò que pugui considerar-se “superflu”. No és fins a haver liquidat totes les seves pertinences que la persona hipotecada podrà sol·licitar la condonació dels seus deutes restants. No obstant això, la condonació dels deutes no afecta als deutes amb Hisenda o amb la Seguretat Social per les quals es preveu un pla de pagaments durant cinc anys. S'exigeix també haver col·laborat amb el procediment, ser introduït en un registre de morosos durant cinc anys, o no haver rebutjat cap treball durant els últims quatre anys.

A més, la banca podrà recuperar els crèdits reclamant-los a les persones avalistes. La majoria de les famílies amb hipoteques tenen com a avalistes als seus pares o familiars. Això significa que seran ells els qui hauran de respondre amb les seves cases i estalvis davant el deute restant després de l'execució hipotecària. La regulació tampoc preveu mesures per reallotjar a les persones que passin per tot el procés, ni introdueix mesures orientades a penalitzar l'abús del crèdit o l'existència de pràctiques abusives per part de les entitats financeres.

La cancel·lació dels deutes, si arriba, és provisional, ja que durant un període de cinc anys podrà revocar-se. Durant aquest temps, si es constata “una millora substancial en les condicions econòmiques”, com heretar o guanyar la loteria, però també trobar un treball ben remunerat, l'exoneració dels deutes podria revertir-se.

Aquesta circumstància contradiu les prerrogatives dels països del nostre entorn en matèria de segona oportunitat. L'espasa de Dàmocles que penja durant cinc sobre aquestes persones en cas de “millor fortuna” no existeix en cap altra regulació europea. En totes elles, la revocació dels deutes a més d'arribar abans, quan arriba és definitiva.

La celeritat amb que es va rescatar a les entitats financeres contrasta amb el procediment impulsat per salvar a les persones afectades per la crisi. Als bancs, diners ràpids i sense contraprestacions. Als ciutadans, en canvi, llargs i complexos mecanismes que difícilment permeten començar de nou. En definitiva, almenys per a les persones afectades per la hipoteca, no es tracta d'una segona oportunitat, sinó d'un procediment que allarga encara més l'agonia de l'estafa hipotecària.