Interlocutòria | Audiència Provincial de Girona (2011)

Resolucions judicials en favor de la cancel·lació del deute

Secció 2a de l’Audiència Provincial de Girona

Òrgan:  Audiència Provincial
Seu:  Girona
Secció:  2a
Tipus de resolució: Interlocutòria
Núm. d’ Interlocutòria: 119/2011
Data:  16 de setembre de 2011

La resolució confirma les possibilitats d'aturar la continuïtat del procediment un cop executat l'habitatge mitjançant la interposició d'un recurs d'apel·lació contra . Concretament, l’Audiència Provincial de Girona accepta el recurs d’apel·lació contra la decisió del Jutjat de Primera Instància número 1 de Girona de continuar amb el procediment un cop executat l’habitatge. Aquest jutjat entén que l’adjudicació de l’immoble per part del Deutsche Bank, S.A, que es fa pel 50% del valor de taxació, no satisfà el deute.  

Pel contrari, en aquesta interlocutòria,  l’Audiència sosté que s’ha d’entendre satisfet el crèdit ja que l’entitat financera ha incorporat al seu patrimoni un bé amb un valor superior a l’import del deute. D’acord amb l’article 579 de la Llei d’Enjudiciament Civil 1/2000, la finalitat del procés d’execució és que el creditor vegi satisfet el seu deute. Continuar el procediment comportaria, doncs, un “abús de dret” ja que tindria com a conseqüència l’enriquiment injust de l’entitat financera.

El Tribunal estima la pretensió en base als següents arguments. En primer lloc estableix que el valor del producte obtingut, l’habitatge, és suficient per saldar el deute pendent. L’Audiència considera que en funció de la “doctrina dels actes propis” el valor de l’immoble que ingressa en el patrimoni del creditor és el que estableix la taxació pactada en escriptura pública.  En aquest sentit, la resolució recorda que els crèdits hipotecaris són contractes d’adhesió on la part forta, el banc, no pot canviar els termes d’allò pactat. Diferent seria, estableix, si el banc en comptes d’adjudicar-se l’habitatge rebés per part d’un tercer un import inferior al preu establert a la taxació.

En segon terme, la interlocutòria estableix que continuar amb l’execució un cop executat l’habitatge pot considerar-se una “clàusula abusiva” i per tant nul·la d’acord amb allò que estableix la Llei General per a la Defensa de Consumidors i Usuaris 1/2007[1]. Considera, doncs, el Tribunal que donat que la garantia del crèdit, l’habitatge, ha extingit el deute, continuar amb l’execució es pot considerar abusiu i per tant nul. L’Audiència recorda, en tercer lloc, que tot i que la garantia del deutor és universal, la Llei Hipotecària de 1946 estableix que la hipoteca es pot considerar la garantia d’una obligació. És per això que la llei permet que es pacti la responsabilitat limitada al bé hipotecat.

Finalment, el Tribunal concorda amb el recurs d’apel·lació i confirma que donar continuïtat a l’execució constituiria un “abús de dret” per part de l’entitat bancària en contra de l’objectiu de l’article 579 de la Llei d’Enjudiciament Civil 1/2000 de satisfer el crèdit. No obstant, encara que l’immoble s’incorpori  al patrimoni de l’entitat financera pel 100% del valor de taxació, poden haver-se generat despeses en concepte d’interessos de demora i costes judicials que no quedin coberts per aquest valor.


[1] Definició:  Clàusules no negociades individualment, incloses en el contracte en contra de l’exigència de la bona fe i que causin un desequilibri important dels drets i obligacions de les parts que es derivin del contracte en perjudici del consumidor.  Nul·litat: Les clàusules amb aquestes característiques i que suposin la imposició d’una indemnització desproporcionadament alta pel consumidor que no compleixi amb les seves obligacions són considerades abusives i, en conseqüència, nul·les.

 

+  Descarrega't aquí la sentència (PDF)

+  Veure llistat complet de sentències

AdjuntMida
Interlocutoria Girona 16-09-2011 (PDF)137.71 KB