03/06/2018

“Les administracions han de vetllar per oferir serveis públics de qualitat, i també prestar-los en condicions laborals dignes”. Breu resum de les jornades “Serveis públics i drets socials”

Les jornades de l’Observatori DESC sobre “Serveis públics i drets socials » han aplegat acadèmics, experts, gestors públics i treballadors per debatre durant dos dies sobre models de provisió de serveis públics respectuosos amb els drets socials i laborals dels i les treballadores.

Dos dies de debat i quatre taules rodones han servit aquesta setmana passada per abordar el paper de l’administració en la regulació de drets laborals i socials en els serveis públics. La contractació en el mercat privat de la provisió de serveis públics representa al voltant del 18-20% del PIB. Una xifra de negoci en augment, molt atractiva per a empreses, inversors i fins i tot especuladors privats. Però un negoci, el de licitar e el mercat privat la prestació de serveis públics, que sovint ha atès quasi exclusivament l’estalvi en els comptes públics a costa de desresponsabilitzar-se de les condicions laborals i socials dels i les treballadores de les empreses que presten aquests serveis.

La primera taula rodona va ser protagonitzada per Ricard Gomà i José Adelantado, professors de ciència política i sociologia respectivament, que tenien l’encàrrec d’emmarcar el procés històric, econòmic i ideològic que ha vist créixer en les darreres dècades de forma exponencial aquesta externalització de funcions en origen pròpies de l’administració pública. Un procés que comença en l’anomenat “outsourcing” o fragmentació productiva en el mercat privat quan les grans empreses industrals comencen a fragmentar i externalitzar les diferents etapes productives, i que posteriorment i de forma generalitzada els anys 80 passa a l’administració pública sota l’impacte ideològic del neoliberalisme impulsat pels governs de Thatcher i Reagan. Amb la particularitat que a l’Estat Espanyol, l’entrada amb força del neoliberalisme i, per tant també, de la convicció que el mercat privat gestiona millor i més barat, coincideix en el temps en la construcció de l’Estat del Benestar. Una absència històrica d’Estat proveïdor de drets socials universals que havia comportat, en especial a Catalunya, la provisió privada de drets com les pensions o la sanitat, raó per la qual també algunes funcions típicament pòpies de l’Estat del Benestar són gestionades en consorci públic-privat o públic-comunitari.  El model de fragmentació productiva té també una clau important de la seva suposada major eficiència en la fragmentació de la força de treball i per tant l’atomització de centres de treball i relacions laborals, que facilita corejar o directament anul·lar en molts casos les tradicionals resistències sindicals dels grans centres de treballa a permetre rebaixes de condicions socials i laborals. És a dir, la fragmentació/externalització també és una estratègia encarada a abaratir costos laborals. Ricard Gomà va instar, a més, a que malgrat el marc legal europeu i estatal i les limitacions econòmiques de les administracions municipals i autonòmiques, no desresponsabilitzéssim cap nivell administratiu del seu marge d’acció per millorar les condicions i l’abast dels serveis públics, garantia de drets socials.

La segona taula de debat va ser el torn dels representants polítics de tres institucions que han treballat en canvis de models de gestió pública. En aquest cas, els protagonistes foren Eloi Badia, Larraitz Ugarte i José María Osuna, amb responsabilitats de govern al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació Foral de Guipúscoa i l’Ajuntament de Ripollet. Eloi Badia va posar xifres al procés dels darrers anys d’externalització de serveis a l’Ajuntament de Barcelona, situant en més de 250 els serveis confiats al mercat privat i en més de 15.000 els treballadors d’aquests serveis, entre els quals cal destacar els 4.000 de la neteja viària i recollida de residus, i els mes de 3.000 de l’assistència domiciliària. Més en concret, l’Ajuntament de Barcelona ha vist els darrers anys com, amb xifres de treballadors públics molt per sota de la mitjana de les grans ciutats de l’Estat (capítol 1 pressupostari que no creix), augmentava pressupost global que anava bàsicament a multiplicar les externalitzacions de serveis (Capítol 2 pressupostari en constant creixement: s’ha doblat en 10 anys, passant de 400 milions a 800). Barcelona ha intentat comprovar, fent balanç de tota un cicle d’externalitzacions, si els preceptes bàsics sobre els que es va construir la ideologia de l’externalització de serveis ha resultat certa. I el cert és que no està comprovat que al mercat no hi hagi corrupció, no és cert que s’hagin abaratit costos per al ciutadà, sinó que les taxes no han deixat de pujar, i no és cert que hi hagi una competència virtuosa ja que en molts casos es tracta de monopolis o similars. Ben al contrari, hi ha una pèrdua de sobirania i una pèrdua de coneixement tècnic per part de l’administració. El que sí que hi ha són ingressos immediats o millors condicions de finançament a canvi d’externalitzacions.

Larraitz Ugarte va voler destacar la importància de prestigiar els serveis públics, i no considerar-los només una alternativa de mínims per qui no es pot pagar l’assegurança/servei privat.  Per prestigiar els serveis públics al nivell de serveis per a la majoria social cal una fiscalitat on els més rics paguin més, per això a la Diputació de Guipúscoa van assajar amb cert èxit l’impost sobre grans fortunes. Cal posar sobre la taula també la rigidesa d’una administració pública basada en funcionaris que no ajuda a activar l’administració per a canvis dinàmics d’acord amb les necessitats de la societat. En aquest sentit, va insistir que des de la defensa de l’esfera pública i el prestigi de serveis públics universals, cal un debat sobre el funcionariat. Alhora cal advertir els perills d’un sector privat que es dedica quasi en exclusiva als concursos públics i que tan aviat gestiona un hospital com una carretera, amb perillosos vincles personals i econòmics amb la política. Finalment, va reivindicar una manca general de sobirania per protegir-se d’una liberalització creixent que prové de la Unió Europea i de l’Estat Espanyol, amb molt poc marge per a defensar-se’n. Això no obstant, en cada plec de condicions i en cada decisió política hi ha marge si hi ha determinació política.

L’experiència de Ripollet, per boca del seu alcalde, demostra que els canvis cap a models de gestió dels serveis públics més democràtics i amb condicions més dignes són possibles, però sempre en un entorn legal i pressupostari més aviat advers. L’aposta per les municipalitzacions de serveis és cert que responen a una determinació ideològica, però no menys cert que se sustenten sobre unes millores clares en estalvi econòmic i augment de drets laborals i socials. És a dir, en millors resultats quantificables. Per a municipalitzar serveis com el de la neteja de locals i edificis, d’especial precarietat pel que fa a condicions laborals, i on la pràctica totalitat de la plantilla són dones, ens va caldre dotar-nos d’un instrument, una empresa municipal de capital 100% públic. Una de les experiències més decebedores de tot aquest procés és el nivell i qualitat dels arguments de l’oposició, en aquest cas, del PSC. En l’aprovació a ple d’una municipalització, un regidor del PSC intentava convèncer els seus propis de votar-hi en contra era que si tornaven a governar es trobarien amb més treballadors públics i per tant amb més problemes per haver de lidiar-hi. Un argument purament partidista, de confort en la pròpia gestió de l’ajuntament, però que no té res a veure amb procurar el bé comú.

La tercera taula rodona, en el segon dia de jornades, va ser el torn del punt de vista més detallat de la mà de tres gestors públics al capdavant d’ajuntaments o empreses públiques. En concret, Eloy Hidalgo, gerent de l’empresa municipal de l’Ajuntament d’Altea, que ha realitzat darrerament nombrosos processos d’internalització de serveis, Francisco Blanco, Director de contractació de l’Ajuntament de Barcelona, i Ricart Vilaregut, coordinador de govern de l’Ajuntament de Badalona.

Es van apuntar algunes indicacions útils per al camí de la recuperació de la gestió dels serveis públics municipals. D’una banda va indicar que existeixen associacions de municipis a nivell autonòmic i estatal que ofereixen seguretat i assessorament mutu en la gestió i recuperació de serveis públics tals com la recollida de la brossa o la jardineria i, com a gestor, cal saber que no estem sols. També va voler traslladar la satisfacció de comprovar que l’actitud mateixa dels i les treballadores és diferent si saben que treballen pel bé comú dels seus veïns i veïnes, que no pas si treballen per una empresa privada. Cal a més combatre la idea que l’aposta per la recuperació de la gestió directa dels serveis és ineficient i es fa per pura ideologia. No és cert. Hi ha beneficis concrets, estalvi concret (IVA i benefici industrial, d’entrada) i millora concreta en la prestació i en les condicions laborals de qui el presta: i cal defensar aquestes dades. Ens hem sentit moltes vegades l’argument que si no érem capaços de controlar correctament la concessió del servei, com seríem capaços de prestar-lo directament. Aquesta dècada passdaa ha estat marcada per l’austeritat i la contenció del dèficit i les unitats gestores de contractació pública s’han dedicat a valorar quasi exclusivament les ofertes econòmiques a la baixa de les empreses com a únic criteri, sense entrar a valorar mesures socials. L’Ajuntament de Barcelona està centrat en desenvolupar un model de contractació pública responsables que amplïi els condicionants cap a mesures socials, laborals i ambientals que permetin l’aflorament d’un empresariat, de petita i mitjana empresa i de cooperatives, que pagui sous justos, doni valors a condicions laborals ètiques, com l’estabilitat, etc., reduint a un 35% del total la puntuació de l’oferta econòmica en la contractació pública. Finalment, algunes notes des de l’experiència a Badalona deixen un balanç de les raons de les externalitzacions que remet a ajuntaments amb necessitats financeres que grans empreses aprofiten per oferir solucions a mida. És a dir, l’escanyament financer dels ajuntaments com a palanca per forçar-los a privatitzar la gestió dels serveis municipals.

La darrera taula de les jornades va estar dedicada a donar veu a les pròpies treballadores de diferents serveis públics de l’Ajuntament de Barcelona, com el 010 d’atenció telefònica, el Servei d’Atenció Domiciliària (SAT, serveis socials) i la neteja viària, tots tres serveis externalitzats a grans empreses privades, en aquests casos, Atento, Clece i FCC respectivament.

La treballadora d’Atento va exposar unes condicions de treballa fordista absolutament deshumanitzades, amb una jerarquia d’ordres i una orientació a la productivitat individual quasi militar, al costat d’uns salaris impropis del volum de feina i la qualitat de les respostes que s’esperen del 010, i que l’Ajuntament de Barcelona determina a la baixa al plec de condicions del servei. La treballadora del SAT va explicar jornades de treball duríssimes amb pocs recursos, i sous quasi sempre per sota dels 1000 euros amb graus de responsabilitat i dedicació al treball molt elevats.

En els propers dies, en el marc del projecte de l’Observatori DESC que estudia l’impacte de l’externalització de serveis a l’Ajuntament de Barcelona en les condicions socials i laborals dels i les treballadores, es penjaran a la xarxa cadascuna de les intervencions en video i un video-resum de les jornades, així com tota l resta d’estudis i materials que formen part d’aquets ampli projecte d’anàlisi, investigació i proposta de mesures.